diumenge, 30 de juny de 2013

El vampir



Diuen que en pot petit hi ha la bona confitura, doncs tenen tota la raó del món. Angle Editorial ens presenta en un format molt minimalista una gran obra de pes “El vampir” de John William Polidori.

Una obra que es divideix en dues parts, un ma a ma entre l’obra de Polidori i la introducció de Marina Espasa, un joc de contrastos que crea un compendi perfecte entre passat i present.

Marina Espasa, autora de la novel·la “La dona que es va perdre”, aporta a aquest volum un toc àcid, modern i curiós d’un tema molt trillat però que enganxa a lectors de tot el món i de totes les edats.

En la seva introducció ens explica com va néixer “El vampir” i la veritat és que ja m’hagués agradat ser a aquell sopar. Sembla ser que al juny de l’any 1816 a la Villa Diodati, van quedar atrapats pel mal temps Lord Byron, el poeta Percy B.Shelley, Mary Wollstonecraft, futura Mary Shelley, i John William Polidori, metge personal de Lord Byron. Doncs bé, aquestes brillants ments pensants van decidir passar el temps escrivint breus relats de por, sembla ser que “El vampir” va néixer aquella nit encara que es dubta si fou de la ploma de Lord Byron o de la ma de Polidori, encara que aquest últim sembla ser l’artífex real, també va ser la nit de trons que va engendrar “Frankenstein”.

També ens dona dades biogràfiques tant de lord Byron com de Polidori, però no us penso explicar el que el propi llibre recull de manera molt curosa, trobareu tot seguit un fil cronològic que es va entrellaçant amb el fil de la historia de la humanitat on les histories de vampirs han anat donant notes de color al folklore de cada regió o país. Sabíeu que a Catalunya també tenim la nostra pròpia historia gòtica? L’any 1903 en Joaquim Ruyra ens explica el conte de “La xucladora”, mig vampiressa mig fada d’aigua. També repassa les cartelleres dels cinemes fins arribar al que ella considera un món vampiritzat sobretot a partir de l’any 2008 coincidint amb l’any zero de la crisis econòmica, quan els bancs ens van començar a xuclar la sang mentre Crepuscle o True Blood ens xuclaven l’atenció.

La historia de “El vampir” recull la relació que s’estableix entre Lord Ruthven, un personatge peculiar, un home absorbit per ell mateix, que observa el món per sobre les seves espatlles, un home que ajudava als altres i quedaven maleits. Un ésser avorrit de tot i de tothom, fins que es creua a la seva vida un jove cavaller, l’Aubrey, un home imaginatiu, virtuós, amb una concepció romàntica de l’honor i l’honestedat. 

Un xoc de trens a punt de descarrilar és el que ens ofereix Polidori, dos personatges en costats oposats de la balança però que aprenen coses l’un de l’altre. 

Si realment us agraden les histories de vampirs no us podeu perdre l’inici de la historia, diuen les males llengües que “El vampir” mostra la relació entre Lord Byron i Polidori, esteu convidats a descobrir qui és qui i deixar volar la vostra imaginació, doneu-li el final que preferiu, ja que es considera una obra inacabada. Com acabarà el vostre Vampir?

De moment aquí podeu clavar-li les dents.

dissabte, 29 de juny de 2013

Més enllà del somni



Compartit per Anna Maria Villalonga i el seu blog “El fil d'Ariadna (II)” 


De vegades, inesperadament, la vida t’ofereix quelcom que t’emociona, que et trasbalsa, que et fa feliç. Pot ser una trobada, un missatge, una carta. I pot ser, sobretot si ets un lletraferit impenitent, el descobriment d’un llibre. Aquest ha estat el cas que jo he viscut, amb plaer immens, en topar amb Més enllà del somni, de Shaudin Melgar-Foraster.

No puc amagar a ningú de vosaltres, perquè ho sabeu de sobres, que la Shaudin és amiga meva. Una amiga molt estimada, amb la qual comparteixo molts gustos i aficions. No obstant això, tinc l’esperança que em concedireu prou credibilitat professional quan llegiu aquesta ressenya. Us garanteixo que, com sempre, he intentat ser sincera i equànime. Tanmateix, la novel·la és tan esplèndida que em veig en l’obligació de fer palès un entusiasme que no admet discussió.

Més enllà del somni és, suposadament, una obra juvenil, però respon al perfil de les obres juvenils que agraden a un públic comprès entre els 12 i els 90 anys. Shaudin ha creat un món de fantasia curull d’imaginació, una ficció intel·ligent i ben travada que enganxa el lector des de la primera pàgina.

Em molesta molt comprovar (i és un pensament que no he pogut deixar de banda durant tot el procés de lectura) com hi ha uns llibres que triomfen mundialment i uns altres que no. I els motius no són gens objectius, sinó que estan relacionats amb la llengua original, amb les editorials i la seva capacitat de distribució, amb les campanyes de màrqueting i, en última instància, simplement amb la sort. J. K. Rowlings amb el seu “Harry Potter” n’és un bon exemple. Per a mi, la novel·la de Shaudin Melgar-Foraster posseeix tots els ingredients per triomfar arreu, però no sé si això succeirà mai.

M’imagino que la meva afirmació us sembla exagerada. Us ha despertat un petit somriure de commiseració: “Mira l’Anna, com defensa les seves amigues!”. Doncs no. Us equivoqueu. Us commino vivament a llegir Més enllà del somni. Estic convençuda que, aleshores, us afanyareu a donar-me la raó. 

Shaudin crea un univers molt personal, que combina elements autobiogràfics (com els escenaris a Canadà i a Catalunya) amb una ostentació imaginativa increïble. Pouant en el conjunt de tòpics i llocs comuns de la tradició, la novel·la esdevé un immillorable exercici creatiu. Shaudin dóna vida a una sèrie de territoris i personatges d’allò més variats i originals, plens de matisos, de caràcter, de tendresa. Les seves descripcions són acurades i intenses, molt ben pensades, magistralment lligades. No hi ha racons ni serrells pendents. Només l’explosió d’una història que no ha fet altra cosa que començar, perquè Més enllà del somni és tan sols el primer lliurament d’una nissaga que s’endevina trepidant.

He detectat amb plaer el ressò de mil ficcions distintes en la novel·la. I això m’encanta, perquè aquesta intertextualitat culta i, n’estic segura, no sempre conscient, palesa un bagatge literari profund per part de Shaudin. He endevinat la Sherezade de Les mil i una nits xiuxiuejant històries a l’orella d’en Tam. He divisat el Bastián Baltasar Bux de Michael Ende acompanyant l’Anna i l’Alison a l’altre món. He recordat les llegendes de Sant Jordi en imaginar l’animalot de Pot i la seva història subjugadora. M’ha vingut al cap el cant de les sirenes homèriques en descobrir els personatges de la Lula i la Nana.

Per no parlar de la varietat d’ètnies i comunitats que, inspirades en major o menor grau en grups humans reals o imaginaris, recorren les pàgines del llibre. Shaudin Melgar-Foraster està absolutament enamorada d’alguns dels seus personatges. És innegable. I aconsegueix ràpidament que el lector també hi caigui sense remei. Tam, Groc, Anna, Ling, Ival, Tariana, Tajun, Alison, els ninots de drap, Nana, la reina que sembla una piloteta amb potes... Aix, lletraferits, que no sé si tindré paciència per esperar la segona entrega. 

Però Més enllà del somni és quelcom més que una novel·la d’aventures. Shaudin ha confegit, amb delicadesa i intel·ligència, un magnífic al·legat a favor de la integració, de l’enteniment entre els pobles, de la comunicació, de l’acceptació, de la necessitat urgent de comprensió. Ha creat un correlat fictici de la nostra Terra i es troba en ple procés de transmetre als joves (i no tan joves) un exemple de tolerància i d’humanitat. Dic es troba perquè, com he remarcat anteriorment, l’aventura només acaba de començar. I suposo que no assolirà el seu significat complet fins que no resolguem tot el conjunt de misteris que encara resten pendents de descobrir. Amb tot, Shaudin té prou perícia per desgranar aquests missatges tan sols a través de pinzellades suaus, de manera que la seva intenció didàctica no destaqui per damunt de la ficció ni faci perdre versemblança al conjunt intern.

No puc avançar res més. Ni tampoc crec que sigui pertinent allargar aquest text. Sóc conscient que llegir per pantalla resulta feixuc. Malgrat tot, com que hi ha una sèrie d’aspectes susceptibles de ser tractats en el bloc negre, us enllaço l'entrada d'allà i us ho mireu. Descobrireu alguna altra coseta interessant de Més enllà del somni.

Apa, lletraferits, llegiu la novel·la i recomaneu-la als vostres coneguts. Jo penso regalar-la per Reis als meus nebots. El més gran, que adora La història interminable i Harry Potter, quedarà garratibat. Els altres, ja tindran el llibre per a d’aquí a un temps.

Estimada Shaudin, et felicito. I, sisplau, afanya’t. Estem impacients. Saps que frisem per rebre la continuació.

divendres, 28 de juny de 2013

La cuina de la meva mare



La cuina de la meva mare és un llibre de cuina però alhora és un retrat familiar, un llegat que passa de pares a fills a través del treball, l’esforç i la revisió de les tradicions per adaptar-les als nous temps.

En aquest receptari editat per Columna, en Joan Roca fa una recopilació de les receptes més meravelloses de la seva mare, la Montserrat, de la que han après tant ell com els seus germans Josep i Jordi entre els fogons d’El celler de Can Roca.

Reconegut amb tres estrelles a la guia Michelin i recentment reconegut com el Millor restaurant del món fa que en Joan vulgui tornar a les seves arrels, a la cuina de casa, a la família i al caliu. 

Personalment, m’encanta la fotografia que, com a portada, és tota una declaració de principis. Són una pinya i el que aconsegueixen és amb l’esforç i la tenacitat de tots junts perquè abans que un equip de cuina són una família on cadascú diu la seva per crear el diàleg perfecte.

Trobem receptes de tot; entrants, amanides, sopes, pastes i arrossos, ous, peixos, carns, mar i muntanya, cargols, postres… ben maridat amb unes suggereixes de rebost i amb uns consells bàsics de cocció i un homenatge a la base de la cuina catalana més tradicional.

Estructurat de manera ordenada trobem els ingredients, el procés de preparació pas a pas i el comentari final del cuiner i autor.

Sens dubte el menjar és un plaer i la gula un pecat capital però reconec que pels seus arrossos i els seus postres val la pena temptar-se. 

Molts de nosaltres, veurem reflexat en algun dels plats a la nostre mare, a aquelles olles i aquelles flaires que només es poden percebre en una cuina familiar en un dia de festa.

Receptes més que fàcils, assequibles per als amants dels fogons, que farà que la cuina de casa es vegi enriquida amb el toc de la família Roca. La cuina no deixa de ser transformació constant, un plat casolà mai té el mateix gust depenent de la mà que el fa, encara que tot el procés sigui idèntic.

Un receptari molt recomanable, una molt bona indirecta per a cuiners adormits que no deixen que el seu xef interior tregui el nas per la cuina, per aquells que pensen que els fogons són un camp de mines i subsisteixen a base de precuinats, pasta, ous i truites.

Ara que estem en època de crisi i sembla que el clima social està canviant, tornem a menjar amb els ulls, a crear una il·lusió per reunir-nos al voltant d’un a taula i compartim l’àpat.

Els nois de Can Roca i la seva matriarca estaran contents d’aquesta retornada als valors a través de les seves receptes, a més, s’ho mereixen doncs han estat anys i anys procurant que la seva idea de cuina triomfés. 

Particularment m’atreu molt més el que ells em presenten que d’altres personatges del món de la gastronomia que al modernitzar-la tant fa que paladars poc experts no entenguem el concepte i no ho puguem gaudir.

Com tot el que ells fan, destil·la professionalitat, treball, perseverança i una gran dedicació als altres. De moment, procuraré anar fent receptes però sempre somiaré amb el dia que vagi a dinar al seu restaurant.

dijous, 27 de juny de 2013

El castillo de Saint-Chartier



Per Àngela Sánchez Vicente

 
Quan pensem en les grans novel·les negres i de misteri acostumem a rebobinar la nostra memòria fins als grans autors com Sébatien Japrisot, Agatha Christie, creadora d’en Poirot i Miss. Marple;  Erle Stanley Gardner ideòleg d’en Perry Mason; Arthur Conan Doyle, creador d’en Sherlock Holmes i l’etern Watson entre molts d’altres recollits aleshores a “La cua de palla”. 

És un gènere que està a l’alça de nou i gràcies a  RBA Sèrie Negra podem gaudir d’una gran selecció de títols.

En concret ens ambientem en El castillo de Saint-Chartier d’Ivo Fornesa, una novel·la trepidant, àgil i amb una majestuosa construcció de la trama general.

El castell, habitat al llarg de la historia per personatges com en Ricardo Corazón de León, Juana d’Arc i el propi Emperador del territori, és el testimoni físic d’un crim. El seu darrer propietari és un empresari argentí que ha fet fortuna en terres llunyanes i dedica gran part del seu patrimoni en fer d’aquesta localització tant especial un museu dels il·lustres personatges i un aparador de les seves excèntriques col·leccions. 

Arriba la nit de la inauguració i l’amfitrió apareix assassinat i el principal sospitós queda lliure per falta de proves però serà aquest l’encarregat d’estirar del fil de les relacions que hi ha entre els personatges, passions, enveges i venjances que amaga l’aparent tranquil·litat del poble. 

La seva prosa es basa en el detallisme i dinamisme del rellotge que va passant per tal que tots els personatges estiguin situats en un lloc determinat a mode de quartada.

Les seves descripcions són fabuloses alhora que enigmàtiques doncs ens convida a ser investigadors i anar sospitant d’uns i d’altres. Detalls que com una escala de cargol cada cop s’amplien més i li afegeixen matisos imprescindibles per tal de poder tancar el cercle de sospitosos.

Personalment, m’ha semblat una novel·la negra molt elegant i treballada, no hi ha sang i fetge ni es centra en detalls escabrosos sinó que recorda la essència de les novel·les on la investigació i el treball detectivesc cobren un protagonisme alhora que es barregen amb el context històric i social del marc on s’ambienta la trama.

Podrà en Laurent treure’n quelcom en clar? Podrà netejar el seu nom? Descobrirà qui va ser l’assassí del propietari del castell? Tindrà ajudes? Trobarà obstacles?

Totes aquestes preguntes seran resoltes de manera natural i gens forçada al llarg dels capítols d’aquesta novel·la.

Molt recomanable per aquells amants de la sèrie negra que potser al temps de vacances tenen més temps disponible per dedicar a la lectura. 

Un llibre àgil, ben documentat, amb localitzacions reals i amb un tractament de la psique humana que traspassa a tots els personatges. 

Com el mateix autor diu: Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! Mentrestant, llegim aquesta novel·la.