divendres, 3 de maig de 2013

Maravilloso desastre



Tant l’editorial Fanbooks, en català, com Suma de Letras, en castellà, fan un gran encert amb la publicació de la novel·la “Meravellós desastre” de Jamie McGuire. Es ven als lectors com una novel·la per a un públic juvenil, però crec que es queden una mica curts, és una obra que pot abraçar un ventall molt més ampli de lectors.

La historia esta molt ben construïda i aconsegueix mantenir un ritme de tensió, un estira i afluixa entre el lector i els seus personatges. És dinàmica i tot i que ens planteja com a eix central una historia d’amor i desamor, de trobades i topades, de por i valentia, però tracta molts més temes. Trobarem relacions familiars molt complicades, amistats per sobre de qualsevol situació, l’ambient universitari americà marcat amb les fraternitats i les festes fora de límits, afegint lluites i apostes en els soterranis de la facultat, de la mateixa manera que descobrireu l’ambient més fosc i mafiós de Les Vegas. Realment te una mica de tot i li manca un massa de res.

Els personatges centrals són l’Abby i la seva millor amiga, l’America, i en Travis i el seu cosí en Shepley, i l’inseparable amic de les noies, en Finch. L’autora ens presenta l’Abby com una noia bona, d’aquelles que no han trencat mai un plat, però recordeu que les aparences enganyen i es possible que no hagi trencat mai un plat, sinó tota una vaixella, com a Yang d’aquest Ying tenim en Travis un noi tatuat, que lluita per les nits per fer calers i que cada dia te una noia diferent al llit, però realment no hi ha res més que el que mostra la superfície?

Presa del placer (Psi/cambiantes 5)



Una novel·la que deshumanitza els essers humans i humanitza els canviants. Una novel·la que va més enllà d’una bona història i provoca una segona lectura més profunda. Una historia que demostra que els homes necessiten sentiments per ser essers complerts, que mantenir els ulls tancats a l’ambient i seguir a les masses no sempre és el millor ni el més correcte. Que la idea d’un poder absolut a les mans d’uns quants pot acabar amb la destrucció no tan sols dels enemics sinó també d’ells mateixos.
A més en aquesta entrega introdueix un aspecte nou, un lligam profund i a tots els nivells entre dues bessones, caient una mica en el misticisme de la idea que un s’emporta tot lo bo i l’altre tot lo dolent, formant un compendi d’unió, un ying i yang on un sempre acaba sotmetent l’altre fins a cert punt.
Per a tots aquells que no seguiu la saga no tindreu cap problema per seguir l’argument, ja que l’autora fa breu incisos per recol·locar els personatges a la trama. Cert, però, que molts matisos es perden per el camí, però la seva agilitat de ment dona la suficient consistència a la història per a si mateixa.

La reina traidora



Per a tots aquells que teniu una mica oblidat el món de Sachaka i de Kyralia us recomano començar pel final del llibre, que no pas pel final de la història, allà trobareu el glossari que engloba termes que van des de els noms dels animals o les plantes fins a pobles, nacions i d’altres termes. Sense oblidar la guia de Lord Dannyl per l’argot de les barriades. Un cop fet aquest preàmbul podeu començar pel principi on l’autora ens regala els mapes de les dues terres en qüestió i ens introdueix amb subtilesa a la història.

Una aventura en la qual ja coneixem la majoria dels seus personatges, però recordeu que les sorpreses s’amaguen rere cada carreró i cada ombra.

La història arrenca amb la proximitat de temps difícils a Sachaka. Quan Lorkin, el fill de la Maga Negra Sonea, torna de l'exili en el si de la societat dels rebels Traïdors, tot sembla encaminar-se cap a un punt culminant.

La reina dels Traïdors li ha encomanat al jove la difícil tasca de negociar una aliança entre kyralians i Traïdors. D'altra banda, Lorkin s'ha vist obligat a violar les lleis del Gremi i aprendre la màgia negra, per tal d'aprofitar la força continguda en unes pedres de propietats inèdites. Aquests valuosos coneixements podrien trencar les bases del Gremi i transformar la societat kyraliana del tot ... o podrien condemnar Lorkin al desterrament de per vida.

Mentrestant a Imardin, Sonea es disposa a marxar a la trobada del seu fill, en companyia d'un home que desperta en ella sentiments profundament contradictoris. I la nova Maga Negra Lilia haurà de posar a prova tant el seu domini dels poders màgics com la seva fe en el Gremi quan uns íntims amics dels baixos fons es veuen amenaçats de mort.

La tumba compartida



Una aventura apassionant, un secret per descobrir i mil i un impediments per poder-ho fer. Aquesta és la definició més ajustada sobre la novel·la d’Antonia Romero, una historia que s’amaga sota el títol de “La tumba compartida” i que copsa realment l’ànima de la novel·la.

Cal puntualitzar que el final queda una mica obert i ja veurem si podrem gaudir de noves aventures al costat de Maite, Adrián i Mauricio. Aquests tres joves seran l’eix principal que viuran l’aventura de les seves vides i que descobriran molts secrets no tan sols d’un passat llunya i de personatges com Nefertiti i Akhenatón, sinó del passat de cada un d’ells. Un passat que els va relacionant entre si i lligant-los a un destí apassionant.

Per una banda ens trobem amb la Maite, una jove antiquària que arrossega cert sentiment de culpa des de la desaparició d’un membre de la seva família i de la qual se’n culpa. El seu soci a la botiga d’antiguitats és l’Adrián, qui li porta un estrany amulet egipci amb forma de cor, de l'època del faraó Akhenaton. Serà realment antic? Li hauran donat gat per llebre o llebre per gat. Segons l’Adrián és fals.

Els fets els depararan conèixer l’ arqueòleg Maurici Varona, amb qui inicien una expedició a Egipte a la recerca de la tomba de la reina Nefertiti, dona del faraó. Però tot es complica amb morts inesperades, troballes de cadàvers, desconfiances, enverinaments i identitats desconegudes que el lector va descobrint de la mà de Maite.

Certament és una novel·la de contrastos i d’embolics, on la manca de confiança fa que el lector mai pugui estar segur de qui són els bons i qui els dolents, l’autora aconsegueix donar molts girs a l’argument més aventurer i dinàmic, una excavació, uns quants cadàvers pel camí i la sensació de que tots els personatges estan mentint, a excepció de la Maite que ens fa de narradora i simplement viu en un mar de desconfiança.

A part de la trama més lúdica, també podrem gaudir d’una trama profunda on descobrirem les famílies dels protagonistes, uns personatges molt carismàtics que posaran a prova sentiments com l’amor filial o la necessitat d’acceptació. El personatge més agraït pel meu gust és en Marc, un jove adolescent friki, apassionat amb l’Antic Egipte i que demostra que ser una peça clau al llarg de la novel·la.

Reconec que si el lector està versat en temes històrics aquesta novel·la serà molt del seu gust, sobre tot quan apareix una teoria on s’apunta que potser en Moisès va ser Akhenatón, una idea rocambolesca però molt atractiva. Però si el lector no és molt amant de les novel·les històriques trobarà certs capítols o passatges força espessos i fàcilment eludibles, però la trama en si té suficient pes per atrapar a qualsevol lector.

El que m’agradaria saber, com a lectora, és si al final aconsegueixen fer el descobriment de les seves vides i demostren o no les teories de la Maite.

“Que els Deus coneguin als que amaguen les seves cares amb les mans” Tutankamón

En el corazón de los fiordos



Una historia amb arrels ben profundes, una família separada per la guerra, unes dones que no es donen mai per vençudes.  Aquest seria el prefaci adequat per parlar de “En el corazón de los fiordos”.

A primera vista el llibre atrau per la portada idíl·lica d’un paisatge noruec, unes muntanyes nevades, un llac cristal·lí i unes casetes de fusta de tons rogencs. El seu gruix pot tirar a alguns lectors en rere, però us asseguro que a mesura que la historia, pas a pas, va apropant els camins de la Mari i la Lisa fins a un desenllaç ple de llàgrimes amargues pel passat i de somriures tendres per un nou futur.

La història va saltant de la vida de la Lisa, una jove i professional fotògrafa alemanya que rep una carta inesperada l’any 2010 després de la mort dels seus pares, una carta que conté un antic medalló, amb la foto d'una parella en temps de guerra, i una carta de la seva mare.

Aquesta foto groguenca la portarà a viatjar al tranquil poble de Nordfjordeid, a Noruega, i serà l'única pista que tindrà la Lisa per rastrejar i descobrir qui van ser realment els seus avantpassats.

Lisa penetrarà en la vida dels fiords i descobrirà en ells no només el veritable amor sinó també el veritable origen de la seva mare, la qual cosa li permetrà aclarir els secrets que porten dècades adormits en la història de la seva família, les ombres d'aquell passat que arribar i van arribar a cobrir el seu present.

D’altra banda trobem la historia de la Mari una jove atrapada per les circumstàncies en l’època nazi, una noia que és repudiada pel seu pare i que lluitarà tota la vida contra l’adversitat.

Amb aquest títol no esperava tant com he rebut al llegir-lo, podreu aprendre moltes coses sobre les tradicions i festes de Noruega, sobre l’esperit de lluita d’una família, però sobretot descobrireu que sota el fred nord glaçat de Noruega s’amaguen uns cors càlids.

La seva prosa és força dinàmica, encara que hi ha algun passatge que es fa una mica pesat i perd un punt de dinamisme. El pitjor pel meu gust és el seu final, no el de la història sinó el seu plantejament. L’autora es recrea molt durant tota la novel·la en els detalls, en els sons, en els sentiments, en l’ambient, però de sobte el final és una mica precipitat, queden pendent aspectes o detalls que s’haurien pogut reflexar en les seves planes. Potser es que m’ha deixat amb ganes de més.

Els seus personatges són tridimensionals, tenen caràcters forts, amaguen secrets i confonen emocions i sentiments. Però el millor de tot és la seva ànsia de curiositat, de necessitat de descobrir el que s’amaga sota les arrels i com el passat ha marcat el cor de molts d’ells.

Una història que entendrirà el cor més congelat, molt recomanable no tan sols per la història sinó per descobrir un país poc tractat en la narrativa actual. No la deixeu escapar.

Tusen takk!

Así es como termina



Así es como termina” son les primeres paraules de la novel·la i les últimes. Una manera de tancar un cercle vital, on es pot confondre el principi i la fi.

Una història intimista de personatges amb caràcters molt definits marcats pel passat i que quedaran marcat pel futur. Una història amb un final que colpeja al lector i el deixa compungit, un final poc esperat que sorprèn i deixa amb certa amargor la visió fins al moment més aviat agradable que l’autora ens va presentant.

El lector es trobarà a la tardor del 2008, embolcallats en la fallida de Lehman Brothers, les eleccions nord-americanes guanyades per Obama i una família dividida entre els EUA i Irlanda.

En Bruno, nord-americà amb arrels irlandeses perd la feina a Lehman Brothers, i als seus prop de cinquanta anys decideix fer un viatge a les seves arrels, destí Irlanda. Ha arribat a un punt de la seva vida en que necessita descobrir les seves arrels per poder continuar endavant.

Allà coneixerà l’Addie, una arquitecta sense feina, prop de la quarantena que s'està recuperant d'un desengany amorós mentre té cura del seu pare convalescent, un metge rondinaire i força amargat però que adora les seves dues filles. Un personatge que es guanyarà als lectors poc a poc, però que serà una peça imprescindible per comprendre les relacions familiars de la resta dels personatges.

Si deixes la ressenya fins aquí podríeu fer càbales de cap a on tiraran el fets, segurament només descobriríeu que entre els nostres personatges hi haurà quelcom més, o potser són família, o potser ... sort que la imaginació és lliure i podríeu trobar infinits potser. Però llavors us perdríeu l’essència de la novel·la, un brillant descobriment d’introspecció. Una història que ens porta més enllà del «feliços per sempre», allà on comença i acaba el veritable amor.

La novel·la manté un ritme tranquil, sense gaires despropòsits i li ofereix al lector la possibilitat de descobrir Irlanda a traves dels ulls d’un Irlandès i d’un estranger. Aporta un fil argumental harmònic, on van apareixent records del passat i somnis de futur. No gosaria jutjar-la com a una novel·la senzilla, ja que toca temes d’actualitat com l’economia i la política, temes judicials i mèdics, a més d’oferir al lector uns personatges molt complexos i ben construïts. Una novel·la coral on fins i tot la Lola, la gossa de l’Addie, te el seu paper.

Reconec que el final no me l’esperava, m’ha sorprès i és realment devastador. Però per desgràcia real. Si ara mateix hagués de dir si m’ha agradat o no, no se que dir, m’ha deixat glaçada com el temps Irlandès, el final m’ha deixat de pedra i sense paraules. Si pogués li demanaria a l’autora que el suavitzes, però llavors perdria la seva essència.

Una història que s’amaga sota una portada idíl·lica però que farà baixar a l’infern al lector. Si sou dels que volen finals feliços i poc transcendentals, millor que busqueu en una altra direcció.