dimecres, 29 de maig de 2013

Inferno



Sóc l’Ombra.
Per la ciutat sofrent, fujo.
Per l’eterna aflicció, escapo.

Amb aquesta presentació d’intencions, el magistral Dan Brown captiva l’atenció d’un lector que no podrà deixar de llegir, que quedarà atrapat dins d’una història trepidant, amb balls de personatges i moltes mascares, algunes amaguen la persona i d’altres amaguen les intencions.

Inferno, la seva darrera novel·la ha superat les meves expectatives i pugna entre les seves millors obres per destacar, si el “Codi da Vinci” us va agradar no us podeu deixar escapar la seva última genialitat, una obra que fins i tot fa una picada d’ullet a “Cinquanta ombres de Grey”, això no m’ho esperava, on ens mostra el sentit de l’humor i de la ocasió de l’autor.

Poc us puc dir sobre l’escriptura o el talent de l’autor, manté el seu estil rocambolesc de jugar amb el lector i no deixar cap via morta de la trama fins al final, gaudireu d’un tempo trepidant, una lectura que requereix ganes d’aprendre i de gaudir del viatge.

Molt ben documentada i amb bases sòlides que fan al lector còmplice de les experiències del nostre benvolgut protagonista, el professor de simbologia Robert Langdon, a més d’una manera brillant, el lector és un espectador verge davant una historia que no coneix i el protagonista també ho és, ja que pateix amnèsia retrògrada i una llacuna de trenta-sis hores el manté desorientat i tan perdut com al lector. El destí serà intentar tornar enrere pas a pas i descobrir el motiu pel qual es troba a Florència. En Robert es sentirà com si li haguessin robat un arma del seu “arsenal”, la memòria era l’eina intel·lectual en la que més confiava, però una companya de viatge s’afegirà a la seva recerca, la doctora Sienna, un personatge molt a tenir en compte.

Tal com ens indica el títol Inferno, aquesta història gira entorn de l’obra de Dante, “La Divina Comèdia”, que fou escrita en llengua vernacle i en vers, i dividida en tres parts: Infern, Purgatori i Paradís. Gaudirem de les descripcions del Mapa de l’Infern que va dibuixar Sandro Botticelli, al renaixement italià, on palparem la seva predilecció depriment pels vermells, sèpies i marrons.

Visitarem amb ell Florència creuant camins, jardins, passadissos i coves, i un parell de destins més que no us penso avançar, veureu la seva meravellosa arquitectura, la seva escultura, pintura i literatura.

La història recaurà en el conflicte d’Apol·lo i Dionís, la batalla entre el cap i el cor. En Robert és el cor i l’Ombra és el cap, un geni obsessionat per la fi del món degut a la sobre població. Tic-tac, tic-tac, el rellotge s’ha posat en marxa i si volen detenir l’amenaça de l’Ombra hauran de donar-se presa.

S’ha d’arribar al fons del llibre per arribar al nostre destí, de la mateixa manera que per arribar al Paradís de Dante s’haurà d’arribar fins al fons de l’Infern.

Un últim apunt volia fer sobre l’edició de l’Editorial Empúries que m’ha agradat molt, si obriu la novel·la per la portada i la desplegueu és com l’inici de la historia, veureu un dibuix de Florència i de Dante, i quan ho feu de la contraportada us trobareu amb tres pistes sobre l’evolució del final de la història, dos destins i una escultura. Un detall que li dona al llibre en si una transcendència absoluta. Us oferim les seves primeres planes.

En aquesta novel·la el lector que cerca, troba