dimarts, 1 d’octubre de 2013

Anna Maria Villalonga



Benvolguda Anna Maria Villalonga, després d’haver llegit la teva obra “Les veus del crim publicada per l’Editorial Alrevés. Els nostres lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica el teu currículum i la meva impressió sobre la teva persona. Tant de bo aquesta entrevista pogués retenir una mica del caliu de les publicades al teu llibre. El que pretenc en aquesta entrevista és fer-te canviar de rol, passaràs de ser l’entrevistadora a ser l’entrevistada.

M’agradaria començar amb aspectes que defineixen la “negrota” que s’amaga rere la ploma de “A l’ombra del crim".

Recordes quina va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys tenies?
Ui, impossible de saber. Sóc una lectora incansable, no puc recordar des de quan.  Mira, t’explicaré una anècdota. Jo sempre he tingut molta memòria, molta capacitat per retenir les coses. M’agradaven tant els contes que em llegia la meva àvia, que me’ls aprenia de memòria. Et parlo de quan tenia un parell d’anys. No sabia llegir ni res, però parlava pels descosits. Total, que m’aprenia amb quina paraula acabava cada línia del conte i cada pàgina. Resseguia les línies amb el dit i recitava els contes, de manera que la gent que no em coneixia es pensava que sabia llegir. Crec que amb això ja t’ho dic tot. Llegia abans de saber llegir.

La primera novel·la negra segurament era d’Agatha Christie o de Conan Doyle. També vaig llegir de molt joveneta les llegendes de Bécquer (que són prou terrorífiques) i els relats d’Allan Poe. El misteri, les aventures, el suspens m’han agradat sempre. I sí, les lectures les triava jo. Llegia tot el que queia a les meves mans. Ningú no em va posar pegues mai. Això de vegades pot ser un problema. Quan vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, era una adolescent. Em va marcar molt perquè no estava preparada. Però en general, ha estat meravellós que ningú no s’hi fiqués. Això m’ha convertit en la persona que sóc. 

Què és el que més t’atrau del gènere negre? Per què?
La tensió, mantenir un estat de tensió al llarg de tota la lectura. El que més m’atrau és no saber, sentir que avanço en el descobriment del misteri. Per a mi, ha d’haver-hi suspens, incertesa. M’agrada molt la por, la sensació de tenir por. Quan parlo de suspens o de por, ho faig en un sentit molt ampli. No em refereixo només a esbrinar qui és l’assassí ni res d’això, sinó a aconseguir mantenir el lector lligat a la història i explicar coses interessants, punyents, imaginatives, etc. 

Una bona novel·la negra pot enganxar-te per molts motius. Però jo necessito una tensió forta. No m’agrada tant l’acció com el plantejament. En aquest sentit, prefereixo una bona novel·la psicològica que una novel·la on hi hagi molta acció. L’atmosfera és vital. 

Quin creus que és el teu personatge insígnia dins el gènere?
Se’m fa molt difícil de dir. Mira, jo em vaig enganxar definitivament al gènere, ja de manera brutal i per sempre, amb la Kinsey Millhone, la detectiva privada que va crear Sue Grafton en el seu Abecedari del crim. Són 30 anys llegint les seves novel·les i esperant cada entrega amb delit.  

Ara bé, més endavant em vaig enamorar d’altres personatges, que per a mi són cabdals. Un és Kurt Wallander, sens dubte. L’altre, i més darrerament, en Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de Manuel. 

Però n’hi ha molts que m’agraden, per motius diversos. Harry Hole, Martin Beck... M’encanten els homes torturats i solitaris, el fred i la foscor. No renuncio a cap dels llocs comuns del gènere. 

Dit tot això, és evident que no podem oblidar els grans mestres. Ni de l’enigma (Poe, Conan Doyle), ni del “negre” més pur (Chandler, Hammet). També sóc una enamorada de Patricia Highsmith. La seva literatura, que indaga en la psicologia dels personatges, és de grandíssim nivell.   

Que t’aporta de diferent respecte a tots els altres que se t’han presentat al llarg dels anys?
Si parlem de la Kinsey Millhone, és com de la família. Viu a casa amb mi. 

Si parlem de Wallander, m’aporta tot el que espero d’un personatge com ell (intel·ligència, capacitat de treball, sagacitat). Però també m’agrada que es despentini si li peguen (no com els herois clàssics, que són en realitat herois de western), que tingui dubtes, pors, que s’equivoqui, que es deprimeixi. Necessito que el personatge sigui humà. M’agraden molt els antiherois i no suporto gaire els herois de manual, perquè no existeixen. Jo vull personatges de carn i ossos.     

Si haguessis de recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria? Per quin motiu?
Buf. Poc avesat? No sé què dir-te. Primer li preguntaria pels seus gustos. El gènere negre és molt permeable, les seves fronteres són difuses. Li diem negre però engloba moltes modalitats. En funció d’allò que el lector preferís, li recomanaria una cosa o una altra. Ara mateix no t’ho puc dir, així en abstracte.   

Quins creus que haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra?
Tensió, una història potent, suspens, versemblança i coherència interna. El conjunt ha de ser creïble. Per damunt de tot, una bona novel·la (negra i no negra) ha de fer-nos reflexionar. La bona literatura explica coses sobre la societat, sobre les persones, sobre nosaltres. Indaga al voltant dels problemes, de les xacres socials, d’allò que succeeix cada dia al nostre voltant. Des de la ficció més estricta, fins i tot des d’una ficció amb fortes dosis d’imaginació, podem reflexionar sobre els aspectes més importants i transcendentals de la vida. Si ho fem des dels paràmetres del “negre”, estarem convertint el gènere en literatura de primera magnitud, perquè estarem parlant de valors atemporals i universals de la condició humana.     

T’has plantejat una continuació per “Les veus del crim”?
Home, acaba de sortir. Autors per entrevistar n’hi ha. Però un projecte així és arriscat i més en els temps que corren. La veritat és que no ho sé, tot i que no m’importaria en absolut.

Parla’ns una mica d’“A l’ombra del crim”.
 “A l’ombra del crim” ha estat un fenomen que m’ha canviat la vida. Jo vaig començar el bloc amb la idea de passar-m’ho bé, de transmetre i comunicar les meves experiències lectores i les meves dèries. Suposo que, com que sempre m’agrada fer les coses amb rigor, hi poso molt d’esforç, moltes ganes. Són moltes hores de feina. El que no em podia imaginar és que tindria tanta repercussió i que m’obriria les portes que m’ha obert. 

Aquest no és l’únic blog que balla a les teves mans, com t’ho fas per poder compaginar feina, família i la teva passió?
Ui, jo faig moltes coses. No ho sé. Sóc activa, treballadora. Les coses que m’apassionen les faig amb delit. Treballo sempre, el cap sempre el tinc ple. Tinc dos blocs més, a banda de la meva feina, la meva tesi, les meves investigacions, els meus articles, etc. “El racó de l’Anna” és de cinema. Va ser el primer. Reconec que ara no me n’ocupo gaire. Però no el deixo. Ahir mateix hi vaig penjar una petita crítica. L’altre també és de literatura, però general. Es diu “El fil d’Ariadna”. Allà hi van tots els temes, ressenyes, cròniques, etc. que no tenen a veure amb el gènere negre.   

La teva presentació de “Les veus del crim” a La Impossible va ser tot un èxit, com et vas sentir? Quines impressions et va provocar?
Vaig sentir-me molt contenta, sobretot per la meva família. Sé que estan orgullosos i això per a mi és molt important. També vaig pensar que si tanta gent venia era perquè les meves activitats resulten útils. Això anima molt, perquè t’adones que tantes hores de feina serveixen per a alguna cosa. Els blocs, les xarxes, les meves diverses activitats m’han ofert, per damunt de tot, un regal valuosíssim: un munt d’amics meravellosos. Em vaig sentir estimada i recolzada. Això no té preu, no té preu. N’estic tan agraïda que, de veritat, se’m fa difícil expressar-ho amb paraules que no semblin banals. Pensa que va venir gent d’Olot, de Palafrugell... Increïble. 

Quan podrem llegir una novel·la negra signada per tu?
Jo sóc professora de literatura. He estudiat dues carreres de Filologia. Amb això et vull dir que la literatura per a mi és quelcom molt important. Visc tot el dia dins del món de la literatura, d’una manera o d’una altra. Com a lectora, com a professora, com a crítica, com a investigadora. Per tant, el meu respecte per la literatura és enorme. Jo he escrit sempre, però no tot el que voldria. Tinc novel·les escrites, que mai no veuran la llum. Actualment tinc pensades algunes trames... Sí, potser aviat em decidiré, però sempre des d’un respecte molt gran.    

Ara que podríem dir que has estat a les dues bandes, has entrevistar i has sigut entrevistada, m’agradaria donar-hi una volta més a la idea. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per als lectors?
Sincerament, ara no ho sé. Segurament n’hi ha moltes. Potser alguna relacionada amb la importància de la Filologia, de tenir cura de la llengua, sobre la necessitat d’escriure bé... alguna cosa així.    

Moltes gràcies per tot

Les veus del crim



Avui us vull presentar una obra insòlita, Les veus del crim, d’Anna Maria Villalonga i amb un pròleg d’Àlex Martín Escribà. 

Us adverteixo que intentaré ser el màxim objectiva possible amb l’obra, però no pas amb l’autora, una amiga que fa poc he tingut el plaer de conèixer i compartir les seves experiències a les xarxes socials. L’Anna Maria és una persona senzilla, sense pèls a la llengua, generosa, familiar i amiga dels seus amics, una mica “negrota” i adora els gats (que hi voleu fer, ningú és perfecte, jo sóc més de gossos), bloggera incansable, autora d’articles i ressenyes, us recomano el seu blog “A l’ombra del crim”.

Si surto de la meva visió personal i anem al seu currículum, l’Anna Maria és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, professora de literatura del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la seva recerca i les publicacions sobre el teatre català del segle XVIII amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre.

Aquesta passió pel gènere negre l’ha portat a acomplir un dels seus desitjos, poder parlar de tu a tu amb dotze autors rellevants del gènere en català: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells, o com bé els anomena l’Àlex Martín al pròleg “Els dotze apòstols del crim en llengua catalana”.

L’Anna Maria aconsegueix amb el seu dinamisme, la seva manera de fer, la seva proximitat i una gran humilitat tornar a la vida un gènere ferit de mort (l’arma vosaltres mateixos) a casa nostra.

El seu paper d’entrevistadora surt dels registres o paràmetres que podríem esperar, les mateixes preguntes una i una altre vegada, avorrides i sense solta ni volta... tot el contrari, ens trobem davant dotze converses amenes, disteses, on l’entrevistadora mostra un gran coneixement de cada autor i de les seves obres, una tertúlia que deixa al lector amb ganes de més, on descobrirà nous lectors i obres que potser li havien passat per alt.

El lector és una part més de cada conversa, pot sentir l’ambient de la tertúlia, ja sigui en una terrassa a Figueres, a la cafeteria de l’Hotel Icària, al bar Versalles o a la Laie, la veritat és que entren ganes de ficar-hi cullerada.

Una obra que es ven sola, atractiva per a fanàtics de la novel·la negra, estudiosos del gènere o seguidors d’algun dels escriptors.

Sincerament, quan vaig llegir la contraportada vaig pensar que seria una mica pesat (el meu perdó Anna Maria), però el resultat ha sigut molt sorprenent per mi, el vaig començar i no el vaig poder deixar, te l’avantatge de que podem llegir les entrevistes amb l’ordre que vulguem, el nostre autor preferit primer o el més desconegut per a cadascú, el llenguatge és planer i les qüestions no són rebuscades o que busquen els tres peus al gat.

Dins la tasca d’un blog, de fer ressenyes, de llegir llibres, de descobrir obres noves, el més difícil per a mi és fer les entrevistes, poder mantenir el to i el tempo, no deixar-se portar pels sentiments i mantenir el cap fred, crec que des d’ara mateix no em costarà tant, ja que amb l’aposta de l’Editorial Alrevés, he aconseguit per una banda descobrir com m’agradaria fer les entrevistes i per una d’altra una obra de capçalera on he descobert autors i obres que no em penso perdre.