diumenge, 24 de novembre de 2013

Les cròniques del Déu coix



Aquesta és la historia mai explicada de com els Déus de l’Olimp van ser assotats per un Déu únic, un Déu omnipotent que va canviar les creences de la humanitat, sota diverses aparences i noms, sota diverses creences cristianes, musulmanes o jueves, un únic esser va acabar amb tots, o gairebé tots, els Déus de l’antiguitat.

Joan-Lluís Lluís ens explica la història d’Hefest, també anomenat Vulcà, déu del foc i del metall, obrer incomparable, fill de la dona de Zeus i espòs legítim de la Deessa més bella, amo de ciclops i mestre dels millors fargaires.

Les cròniques del Déu coix, ens parlen de com un esser suprem i immortal veu esfondrar-se tot allò que coneix, perd els seus companys divins, la seva llar i el seu temps, sense forces es veu empès a un periple al món dels homes, uns essers inferiors als quals haurà d’aprendre a dominar per sobreviure.

Una història que tracta temes controvertits com les creences religioses, els mites i les llegendes, els cultes i les professions de fe, una visió introspectiva de la pròpia història embolcallada per l’aventura d’un déu vingut a menys que haurà d’aprendre a extreure de la seva divinitat la seva humanitat. 

Hefest, retratat com un infant insolent, descobreix un nou món, la necessitat d’adaptar-se i fer front a la seva pròpia mortalitat. Una divinitat que se sent sola en un món on ha sigut relegat per un altre Déu, no sap llegir, no pot sofrir els avenços tecnològics dels humans i tanca el seu món prop de ‘a Muntagna, a Sicília.

Un personatge que aprendrà de cada humà amb qui conviurà per sobreviure, generació rere generació, veurà passar els fills dels fills d’aquells que l’han lloat a canvi d’opulències i riqueses. S’equivocarà, canviarà i estimarà, però mai deixarà de ser qui és.

Una ficció on s’hi arrelen veritats irrefutables, cert és que un Déu únic va fer canviar les creences del passat, però encara que puguem dubtar de l’existència de l’Olimp i dels seus Déus, no podem obviar que la humanitat sempre ha cregut amb quelcom superior a qui demanar, pregar i venerar.

Una novel·la amb moltes lectures, la podem gaudir com una història més on les aventures i desventures del seu personatge ens mostra els canvis que ha patit la humanitat amb el pas del temps, o la podem gaudir com un viatge introspectiu i metafòric de la vida de qualsevol esser humà que neix en el desconeixement de la seva pròpia mortalitat, que conviu en societat i que està destinat a deixar pas a les generacions següents.

Proa ens ofereix una resposta a la pregunta: i si la mitologia s’enfrontés amb la religió?.

Una novel·la amb un ritme pausat, tranquil, sense pretensions de cremar les veles abans que arribi el vaixell a bon port, amb un personatge principal intrigant que segle rere segle veu passar la vida davant dels seus ulls i amb uns personatges secundaris efímers com el temps, només poques excepcions perduren a la memòria. 

Una construcció que atrapa al lector seduint-lo des del principi, situant-lo a l’Olimp i baixant-lo a la terra, i regalant-li les il·lustracions de Perico Pastor, que no deixen de ser un contrapunt en blanc i negre del color que destil·len les paraules escrites.