dimarts, 30 de desembre de 2014

Un submarí d’aire i altres experiments




 Avui si que mostrem la nostra part més didàctica i aquest humil grup de mestres us recomanem Un submarí d’aire i altres experiments.

Realment els nanos aprenen molt més si són part d’un procés en el que han de veure, sentir, tocar, fer hipòtesis i treure conclusions... vaja l’assaig i error més dinàmic de les ciències.

Si vosaltres fóssiu nens que preferiríeu una classe on un mestre parlés i parlés o una en que tots junts aprenguéssim d’una manera més oberta i participativa? Si heu respost la segona proposta esteu al lloc adequat. 

La Col·lecció experimenta! que ens ofereix Cossetània edicions ens permet tenir un seguit d’experiments controlats per desenvolupar a l’aula i ampliar els coneixements sobre electricitat i magnetisme, aire, densitats, forces, pressions, calor i un llarg etcètera.

Estructurat de manera senzilla ens mostren en quatre apartats cada experiment: Què volem demostrar? Què necessitarem? Com ho farem? Què i per què ha passat?

Lògicament es poden fer desordenats, saltejats, ometre’n algun però per fer unes classes més interesants i atractives és una opció molt encertada doncs s’intercala a la perfecció amb els objectius curriculars a assolir.

De la mà d’en Jordi Mazón i amb els dibuixos de la Raquel Gu aquest llibre cobra vida i ens obra una porta a un món ple de possibilitats i curiositats per menuts i no tan menuts.

També és un perfecte regal de cara les festes doncs el material que demanen és assequible i poden experimentar a casa mentre aprenen més i més del món que els envolta.

A nosaltres ens ha encantat i estem segurs que us encantarà a vosaltres com a docents o pares i als joves com a mètode d’aprenentatge.

Us animeu a posar a proba els vostres coneixements?

És la única cosa que per més que se’n tingui no pesa més! Una bona motxilla de coneixements és el millor llegat que podem oferir.

dilluns, 29 de desembre de 2014

Les proves. El corredor del laberint 2



Estem massa acostumats quan parlem d’una saga és d’esperar que la segona part sigui d’impàs i força fluixa però en el cas de Les Proves. El corredor del laberint 2, no pot ser més errat.


La segona entrega d’aquesta saga fascinant que ens ofereix Fanbooks és tan bona com la primera entrega “El corredor del laberint” i encara m’atreviria a dir que fins i tot la supera una mica.


La novel·la comença en el punt on ens va deixar l’anterior, els supervivents que han sortit de la clariana són rescatats per una organització anomenada CRUEL i que els porta a un refugi on podran descansar, però com en James Dashner ens té acostumats, res és el que sembla i la primera nit ja comença a ser caòtica.


Els nostres protagonistes es troben tancats i la Tessa ha desaparegut, les coses comencen a complicar-se fins que apareix un home amb una bata blanca i els explica que sortir del laberint era la part fàcil i que ara comencen les dificultats de debò.


El món s’ha tornat inhòspit i els nois descobreixen que una malaltia s’està apoderant de les persones i les fa embogir, les transforma en sàdics i assassins. Si volen sobreviure hauran de trobar la cura.


Nous personatges s’afegiran als nois, uns nois que a la primera entrega de la trilogia tenien un aire més infantil i van anar madurant a mesura que apareixien les dificultats, ara aquesta maduresa els fa ser més reflexius, més impulsius i molt més cauts.


CRUEL anirà desvetllant algun dels seus secrets però el que més encuriosirà al lector és el tatuatge que tenen tots els nois al coll i on cada un ha sigut etiquetat, en Min-Ho és “el líder”, en Newt és “el nexe” i en Thomas “serà assassinat pel Grup B” (això és el que posa al seu coll).


Aquesta entrega no deixarà respirar al lector, és acció pura, no hi ha cap capítol on decaigui la narració, la trama està molt ben construïda i els seus girs inesperats et deixen clavat a la cadira.


Les aparences enganyen i res és el que sembla, una aventura constant contra els elements naturals, contra una humanitat malalta i contra una organització que juga amb ells com si fossin titelles que poc a poc es van deslliurant dels seus fils, encara que...


Ara han de travessar les Brases, la part més castigada del món i mentre lluiten contra tot en Thomas no pot deixar de lluitar contra la seva ment, en alguna part hi ha d’haver quelcom que els pugi portar cap a la llibertat i ell creu que ho sap però que no ho recorda, potser s’enganya o potser té raó, però de moment l’únic que de debò ha de fer és córrer.


Ho aconseguiran o perdran la vida en l’intent? 


diumenge, 28 de desembre de 2014

Mujercitas



Si hablamos de cuatro hermanas en la época de la Guerra Civil de los Estados Unidos, podrían ser diversas respuestas a la búsqueda de un título, pero si hablamos de Meg, Beth, Amy y Jo, ya tenemos el título de Mujercitas.


Para muchos nada nuevo bajo el sol, pero he de reconocer que la edición ilustrada publicada por Lumen vale su peso en oro, cierto es que las palabras no han cambiado y que la voz de Louisa May Alcott resuena contundente en cada página, pero en esta edición se ha transformado en algo mucho más cálido, con pequeñas ilustraciones dispersas entre sus capítulos a blanco y negro y una representación a color en el centro de sus protagonistas y su hogar, también muestran parte del alma de Riikka Sormunen, autora de las ilustraciones.


Esta obra nos recuerda en muchos aspectos la novela  de John Bunyan, El progreso del peregrino, tanto en su estructura, como en las referencias y alusiones en los títulos de algunos de sus capítulos.


Cuatro jóvenes hermanas que deberán soportar el día a día en una época oscura, donde la guerra las aleja de su padre y la necesidad tanto propia como de sus vecinos dará un fruto muy inesperado, el alimento del alma por medio de la amistad, el amor y la compasión.


Las cuatro hermanas March, son muy distintas entre sí y cada una de ellas representa un pecado del cual se redimirán con el tiempo y el aprendizaje. 


Jo tiende a dejar salir a pasear su ira con frecuencia y sus bastos modales varoniles no son del agrado de la época. Su pasión por la lectura y la escritura la llevaran a las puertas de la educación. Lo mejor de su personaje es la ironía y su visión del mundo.


Meg, la responsable, la de la cara angelical, la belleza personificada, peca de vanidad, es un personaje muy de la época, la “mujercita” casi perfecta.


Beth peca de tímida y callada, adora tocar el piano y siempre está dispuesta a ayudar a los demás.


Amy, como buena hermana pequeña es egoísta, su belleza rivaliza con la de Meg y está especialmente dotada para las artes pictóricas.


La vida dará golpes muy duros a la familia March, pero nadie ha dicho que la vida sea fácil ni por asomo.


Los personajes corales son el soporte perfecto para estas cuatro hermanas, gracias a sus amistades maduraran y encontraran su lugar en el mundo.


Mujercitas es un símbolo de la literatura, pocos son los que no lo han leído o como mínimo han visto alguna de sus adaptaciones cinematográficas y a cada uno de nosotros nos aporta un punto de vista diferente desde la perspectiva de las jóvenes a madurar en una época donde los tules y los sombreros de las clases altas chocaban frente a las necesidades de familias que subsistían gracias a sus vecinos.


Cada uno puede identificarse con un personaje en concreto, a mí me encanta Jo, irónica hasta el final pero apasionada por las letras, lo único que esos modales no me acaban de convencer, pero a la vez la hacen humana.


Si os quedáis con ganas de más os recomiendo “Hombrecitos”, la novela retoma personajes de Mujercitas y es considerada por algunos el segundo libro de una trilogía no oficial de Mujercitas, que se completa con su novela de 1886, “Los muchachos de Jo”.


dissabte, 27 de desembre de 2014

Anhelos del corazón



Anhelos del corazón es la última entrega publicada en Vergara de la saga Edilean de Jude Deveraux, los títulos que la preceden son: “El aroma de la lavanda”, “Los días dorados”, “El color de la pasión” y “La esencia del jazmín”. Una saga que merece mucho la pena leer.

Jude Deveraux es una autora etiquetada como romántica, pero sus novelas siempre van más allá de un simple romance o de un “ella conoce un él”, sus novelas tienen un punto de intriga y misterio, un compendio difícil de equilibrar pero que su pluma crea de forma liviana y muy fluida.

En esta entrega nos centramos en la familia Frazier y por su puesto su vida en el pueblo de Edilean.

La señora Frazier es una mujer muy capaz, domina a su marido y vuelve locos a sus hijos, su buena posición económica le concede los caprichos más extravagantes como contratar a una joven para clasificar los documentos de su familia y crear así su árbol genealógico.

La persona elegida es Gemma Randford una apasionada de la historia que encaja a la perfección en el pequeño pueblo y que parece ser que también en el hijo mayor de los Frazier, Colin, el sheriff de Edilean.

Son dos personas que comparten muchas cosas pero que a su vez son muy distintas y como en casi todas las novelas de esta autora, la chica ni es débil ni tiene la cabeza llena de pájaros, es resuelta y audaz.

Mientras estudia los documentos encuentra muchas referencias a una piedra mágica de los deseos, una leyenda que se remonta muchas generaciones atrás y por la cual parece ser que cada Frazier puede pedir un deseo, entre la curiosidad y los cotilleos del pueblo, todos aquellos que empiezan a pedir deseos los ven cumplidos, cosa que atraerá la mirada de más de un indeseable.

¿Creéis en la magia? ¿Si pudierais pedir un deseo de corazón que pediríais? ¿Será que los sueños se pueden hacer realidad? … Parece ser que sí.

Me ha gustado mucho reencontrarme en las calles de este maravilloso pueblo y sus vecinos, las referencias y como Jude Deveraux transforma en personajes secundarios los protagonistas de las anteriores, es brillante la manera en que muestra como la vida en Edilean no se ha detenido.

Si no los habéis leído, simplemente os perderéis matices de sus historias pero sabréis quien son dado que la autora los encuadra y presenta a la perfección, yo os aconsejo que los leáis antes aunque recomiendo que leáis “Los días dorados” el primero y así seguiréis un orden cronológico ya que considero a los otros tres inseparables.

Deseo que muy pronto tengamos una siguiente entrega, aún quedan muchos personajes por explorar y alguna historia que ha quedado abierta para continuar. 

¡Nos vemos pronto en Edilean!

dimecres, 24 de desembre de 2014

Entrevista Núria Pradas



Reconec que la novel·la que avui us presento m’ha tocat el cor i s’ha ficat entre els fils de la meva ànima. És simplement perfecta. 

La noia de la biblioteca és una novel·la que narra la creació de la Biblioteca de Catalunya i la seva protagonista, la Núria, és un personatge adorable, treballador, somiador i una gran amant de la cultura i de la seva terra. 


És capaç de lluitar contra tot i tothom per tal de sortir-se amb la seva i tirar el seu projecte endavant. És valenta, coratjosa i es belluga molt bé en un món dominat pels homes. 

Crec que la Núria de la novel·la té molt a veure amb la autora, la Núria Pradas que a més d’haver creat una trama espectacular ens transporta en l’espai i el temps d’una manera tan precisa que sembla que els escenaris es puguin tocar i podem gaudir de les olors, els sorolls, les veus i els colors que l’omplen.
 
L’aventura vital de la Núria serà trepidant i us farà patir molt alhora que us demostrarà que amb pors no s’arriba mai enlloc. 

Gràcies a l’aposta encertada de Columna podem tenir entre mans una novel·la que et posa la carn de gallina i el fa sentir la passió amb que ha estat escrita.

 
Cedim-li el torn de paraula i que es presenti:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Ja fa temps d’això. Jo treballava com a professora de literatura i llengua, i vaig començar a escriure textos teatrals per als meus alumnes (vaig muntar un petit grup de teatre, la meva gran passió). I d’aquí a la novel·la hi va haver un passat. I , després, un altre i un altre...fins ara.

Creus que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra un sentit més especial amb aquesta novel·la? Potser sí. D’una manera gairebé inconscient he anat deixant bocins meus en cada novel·la. En aquesta més. La història del pare de la Núria Solé durant la Setmana Tràgica és la història del meu avi. Gairebé. Tenia ganes d’explicar-la.

Com ha estat el procés de documentació sobre un fet tan important per la cultura catalana? Molt intens. Van ser mesos de buscar, de descobrir. És una part fonamental abans de començar l’escriptura; fonamental i apassionant. Quantes coses que s’aprenen! Com m’he enriquit!

Què t’atrau de la literatura? Creus que la lectura és un ritual que s’està profanant amb els llibres electrònics? No ben bé; es canvia l’envoltori, i no tant com sembla, però no l’esperit , la màgia de descobrir noves històries. A mi, però, m’agrada tocar els llibres, prendre notes a peu de pàgina, desar-los, acumular-ne...

Quins són els teus inspiradors o referents literaris? Crec que tot el que he anat llegint al llarg dels anys és el combustible que em permet escriure. Sovint, inconscientment, aflora tal cosa o tal altra. Malgrat tot, per a mi, Rodoreda és la Literatura.



Si poguessis fer un viatge en l’espai i el temps amb quina personalitat et reuniries a la Biblioteca de Catalunya? Amb Francesca Bonnemaison. Què donaria per sentir  la seva veu dient-me: “Hola, hermosa!”

La Núria n’ha de passar mil i una dins la novel·la. Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? Sens dubte. I hi ha molta gent incapaç de descobrir aquesta part de la vida, el que té, de què ha servit la lluita. Llavors la negativitat se’ls menja i...què queda?

Ets somiadora com la Núria? Sííí...:)


A l’obra fas un gran treball per la memòria catalana col·lectiva. La memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Tinc una tendència natural a mirar enrere; m’encanten les pedres i m’agradarien que parlessin, que em poguessin explicar tot el que han vist, el que han sentit. Potser per això sóc una lectora voraç de novel·la històrica. La memòria dels meus avis viu en mi i la respecto i conservo. El futur me’l miro amb esperança. Serà el temps dels meus fills i néts. Quin paper hi tindré? Això em fa una mica de por pensar-ho, la veritat.

La teva novel·la és molt femenina i les emocions i sentiments que es desprenen d’elles són molt intensos. Creus que la dona és més sensible al patiment, als somnis i a les il·lusions? No hi ha una resposta absoluta a aquesta pregunta. Si em sento més còmoda narrant des d’uns ulls de dona és perquè jo ho sóc i m’hi sento còmoda i propera. Crec en les persones, però, tant m’és que siguin dones o homes.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Sí, però és tant petit que encara no en puc parlar. Ara, il·lusionada de nou i amb ganes de tornar a començar tot el procés d’escriure sí que n’estic.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?


Què li queda dels seus personatges quan l’obra ja està acabada, quan pertany al lector? Una immensa melanconia.
 
Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.