divendres, 28 de febrer de 2014

Entrevista a Manuel Cuyàs



Per Àngela Sánchez Vicente


Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Manuel Cuyàs, historiador de l’art, professor i gestor cultural, escriptor i tertulià. 


Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres que ens presenta les seves memòries sota el títol El nét del pirata de la mà de l’editorial Proa.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa àgil, amena i una gran fotografia sobre la seva persona, la seva família i el marc històric, social i polític dels moments que varen marcar el desenvolupament d’una saga familiar molt propera i singular.

Així doncs, abordem aquest vaixell i descobrim quelcom més s’amaga rere un galió ple de tresors.

De totes les feines que ha desenvolupat, amb quina ha gaudit més? Amb quina s’ha sentit més lliure?
Amb totes: mestre, gestor cultural i periodista. Sóc adaptable i entusiasta. Sense il·lusió no hi ha feines agradables. 

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven?
No m’esperaven. Hi vaig anar, quan em van proposar d’escriure al setmanari El Maresme i també, potser, abans: en una revista escolar.

Vostè ha estat el biògraf d’en Jordi Pujol, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix?
No en sóc el biògraf. Vaig col·laborar amb ell en la redacció de les seves memòries. Tot té les seves dificultats, i si surt bé la satisfacció és la mateixa.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat?
Aquestes memòries personals, escrites fa uns anys o escrites d’aquí uns altres anys haurien estat diferents. L’edat influeix en la visió de la nostra història. A cada època ens “narrem” de  maneres diverses. No hi ha res més subjecte de canvi que el passat. 

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors?
Tampoc m’he despullat tant. No es tractava tant d’això, que hauria tingut un interès relatiu, com d’explicar una època, això sí a través dels meus ulls i, de propina, el meu cos, nu o vestit.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?
Visc molt poc del passat. El futur? Una incògnita. Diguem que el present ofereix un tant gran espectacle que em demana tota l’atenció. Sóc un periodista, un cronista, al cap i a la fi.

A quina època de les que narra li agradaria tornar?
A mi, sobretot, m’agrada tornar sempre al cine. Al llibre ho dic. Com que de petit m’agradaven totes les pel·lícules i de gran la tendència és que no me n’agradi cap, diguem que m’agradaria poder tornar a veure el cine amb ulls de nen petit.

Què va significar per vostè la nevada del 62?
Ho dic en el llibre, va ser com la pàgina en blanc damunt la qual vam començar a escriure una altra història. Per mi, parteix dos móns: el de més petit, amb les escorrialles de la postguerra, i el de la consciència, amb els anys del “desarrollo”, que tampoc van ser millors sinó en moltes algunes també dolents. De totes maneres procuro no fer-ne un drama, ni d’una etapa ni de l’altra. Ja ens han estat explicats aquests anys de manera llagrimosa i no cal insistir-hi. 

A qui admira especialment de la seva família?
Els pares, la dona, els fills.

El pirata ve a ser la frase popular que enuncia que si les parets parlessin podrien revelar molts secrets, el pirata sempre ha estat allà observant l’anar i venir de la família. Que creu que ens podria explicar el pirata?
Tot i que el pirata és a casa, presidint una sala des d’un gran  retrat i que en el llibre té una importància certa, la veritat és que he fet una mica de literatura sobre les meves relacions amb ell. Ara: moltes vegades observo la casa que ell va habitar i i on jo visc ara i penso en quines habitacions es devia moure, com devia parlar, què devia opinar del món, quins devien ser els seus records de la llunyana Argentina, el fred que devia passar, l’habitació on devia morir...  

Si pogués fer un viatge en el temps, li vindria de gust fer un àpat amb el corsari? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix?
Encantat. Jo li prepararia un plat de pèsols i després atacaríem un asado fet per ell. En acabat enraonaríem dels seus anys argentins acompanyats d’un mate. Potser li retrauria que havent estat de jove tan entusiasta de la democràcia de vell s’hagués tornat tan deliciosament reaccionari. Va ser un desenganyat.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?
La veritat és que en els meus articles diaris a El Punt Avui ja faig de tant en tant aquest exercici memorialístic, sempre projectat cap al present.  Hi ha molts altres episodis que podria explicar. Necessito, però, un fil conductor que per ara no m’he aturat a pensar.

Fent balanç, en quins moments de la seva vida s’ha sentit remar contra corrent en una mar picada? En quins moments ha pogut gaudir de la pau a altamar?
La meva màxima, aplicada al periodisme és aquesta: “Per dir el que diuen els altres, ja hi ha els altres”. S’entendrà que amb un principi així moltes vegades remi contra corrent.

Li agradaria conèixer la història del nen que apareix vestint el seu llibre? Com haguera estat si fos una foto seva de menut?
Tothom té una història per explicar. Seria curiós saber la d’aquest nen de la portada que no sé qui és ni de quin país i que poc es pensa que il·lustra el llibre d’un català.

Creu que amb les seves aparicions a les tertúlies i a la seva columna a El Punt Avui pot despertar consciències adormides?
Ho intento.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Sense que me l’hagueu feta, l’he contestada: aquella que m’ha permès dir quina és la meva màxima en periodisme. I encara una altra:  “les coses són interessants no per elles mateixes sinó depenent de com s’expliquin.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a qui s’amaga rere el sobrenom de “El nét del pirata”.

Molta sort i gràcies de nou.
Cordialment,

Àngela Sánchez Vicente

dimecres, 26 de febrer de 2014

Inevitable desastre



Inevitable desastre es la contraportada a la novela anterior de la autora Jamie McGuire, “Maravilloso desastre”. Con estas dos novelas la autora juega con el hecho de que toda historia tiene más de una versión, en “Maravilloso desastre” gozamos de la historia explicada por Abby, nuestra protagonista femenina, con un tono donde sus inseguridades y sus sentimientos desbordan la perspectiva de la historia, pero en Inevitable desastre nos encontramos con la versión de él, Travis, donde sus pensamientos y sentimientos descolocaran a más de un lector.

Muchos os preguntareis que sentido puede tener leer la misma historia dos veces, si en el fondo, en cualquier novela siempre  hay un personaje que lleva la voz cantante, pues bien, la respuesta que os puedo dar es que en el fondo no es la misma historia, al tener diferentes visiones y un narrador con cualidades muy diferenciadas, la verdad es que creo que la novela completa es la fusión de las dos, un maravilloso e inevitable desastre.

Cuando salió “Maravillosos desastre” la leí, y ahora, meses después me he reencontrado con sus personajes, sus historias y sus peculiaridades. Después de pensar mucho he hecho un experimento, he cogido los dos libros y he intercalado los capítulos, he leído primero un capítulo con la voz de Abby y luego el mismo con la voz de Travis, y me ha resultado sorprendente la capacidad de la autora de explicar las mismas situaciones con pinceladas bastante diferentes, sobretodo en sus epílogos que son uno la continuación del otro, en Inevitable desastre el tiempo de la novela va más allá del anterior, si os estabais preguntando qué fue  de los protagonistas, lo podréis descubrir por fin.

La historia está muy bien construida y consigue mantener un ritmo de tensión, un estira y afloja entre el lector y sus personajes. Es dinámica y aunque nos plantea como  eje central una historia de amor y desamor, de encuentros y encontronazos, de miedo y valentía, trata muchos más temas. Encontraremos relaciones familiares muy complicadas, amistades por encima de cualquier situación, el ambiente universitario americano marcado por las fraternidades y las fiestas fuera de límites, añadiendo luchas y apuestas en los sótanos de la facultad, de la misma manera que descubriréis el ambiente más oscuro y mafioso de Las Vegas. Realmente tiene un poco de todo y le falta un demasiado de nada.

 

Los personajes centrales son Abby y su mejor amiga, América, y Travis y su primo Shepley, sin olvidarnos del inseparable amigo de las chicas, Finch. Abby parece una buena chica, de aquellas que no han roto nunca un plato, pero recordad que las apariencias engañan y es posible que no haya roto nunca un plato, pero si toda una vajilla,  y como Yang de esta Ying tenemos a Travis un chico tatuado, que lucha por las noches para ganar dinero y que cada día tiene una chica diferente en la cama, pero ¿realmente no hay nada más que lo que muestra la superficie?

 

Una historia tan frágil como las alas de la mariposa que da color a las portadas, y al mismo tiempo recuerda el efecto mariposa, el movimiento de sus alas en una parte del mundo puede crear un fuerte viento en la otra parte, quizás el latido del corazón de cada uno de nuestros personajes podrá crear algo nuevo en el otro.

 

Una novela que tras un aspecto de ligereza y simplicidad esconde un torrencial de profundos sentimientos, de miedos juveniles, de deseos a pedir al futuro y la necesidad de huir del pasado. Realmente  Jamie McGuire sabe cómo ir mostrando poco a poco la verdadera cara de la moneda, poco a poco pero sin pausas. Una novela muy adictiva que no dejará a nadie indiferente. 

 

Suma de Letras hace un doble acierto con la combinación de estas novelas, podéis leer-las de manera individual, primero la versión de uno o la del otro, podéis decidir como queréis vivir sus aventuras y vivencias, podéis compartir-las con  amigos y disfrutar-la el doble. Una propuesta atrevida y muy interesante. ¿Cuantas veces os habéis quedado con las ganas de saber más cosas sobre el protagonista tras las sombras? Con esta apuesta no os pasará.

dimarts, 25 de febrer de 2014

Billie



Per Àngela Sánchez Vicente


Si teniu ganes de llegir una bona història on el renéixer, l’esperança i la voluntat de canvi siguin les protagonistes us heu d’endinsar en el món de Billie.

L’obra comença amb un enigma per part de l’autora, l’Anna Gavalda, dedica la novel·la a tots els clandestins i no me n’he pogut estar d’investigar i verificar que realment ens la dedica a tots els seus lectors, a aquells herois de cada dia combatem els nostres problemes enfrontant el nostre destí amb força i tenacitat.

Realment és una obra sublim, que cal desgranar poc a poc per poder paladejar els múltiples sentiments que ens transmet de manera molt directa.

La protagonista d’aquesta història, la Billie, és una joveneta que no ho ha tingut gens fàcil a la vida, podem dir que la sort li va donar l’esquena només néixer i sembla que no millora. És abandonada i transita amb soledat i tristesa per la vida fins que acaba tocant fons caient en mans de drogues, alcohol i el poc apreci pel propi cos. 

Sembla inverosimil com pot un ésser humà auto boicotejar-se però la Billie no afluixarà en la seva lluita i cada cop amb més força s’aproparà a un regal que li farà el destí.

A l’institut, en un dels tediosos i rutinaris dies, està amb en Frank i en mig de la representació de “Amb l’amor no s’hi juga” li declara la seva admiració i lleialtat.

El cor del jove amb un passat també força turbulent dóna un gran salt en sentir la reciprocitat d’una emoció que desemboca en una amistat que els salvarà de les dues soledats que vivien i, qui sap, pot ser el remei per dues vides truncades per les circumstàncies.

Aquest llibre és una oda a l’amistat per sobre de l’amor de parella o l’amor de família, és un cant a la superació i a la promesa d’un món millor. 

Amb la mà de l’altre es podran aferrar a allò positiu que tenen i transformar-se poc a poc fins esdevenir la millor versió d’ells mateixos, un procés de construcció en el que primer hauran d’enderrocar molts obstacles i molts records dolorosos del passat i d’una societat que els ha donat l’esquena des dels inicis.

Edicions 62 ens il·lustra la necessitat que tenim els humans de ser amb els altres; ser l’amic de, la parella de, el còmplice de... en un relat que t’acarona l’ànima alhora que et retorna a allò essencial i gratuït de la vida.

Com dos aliats es rescaten l’un a l’altre d’un futur incert, són l’escut protector de l’altre, entre ells creixerà una llum que serà la que il·luminarà els seus cors per un camí de llum.

L’autora ens fa un molt bon regal amb aquesta novel·la tan captivadora alhora que ens mostra el seu univers i l’evolució constant de la seva narrativa.

Creieu que passaran de l’amistat a l’amor un cop hagin tancat les seves ferides? Jo de vosaltres me n’assabentaria però ja podeu preparar l’arròs i un bon vestit. La festa s’apropa!

dilluns, 24 de febrer de 2014

Barcelona no existeix



En David Castillo convida als lectors a descobrir una Barcelona gairebé post-apocalíptica, no parlo de alienígenes ni de la guerra dels mons, ja que tal i com ell reflexa molt bé en la seva última novel·la Barcelona no existeix, no hi ha pitjor enemic per l’ésser humà que ell mateix.

Si en l’actualitat estem patint recessions, atur, una política força corrupta i malversacions de fons, l’autor ens porta un pas més enllà, el sistema ha fet fallida, els diners no tenen cap validesa, a no ser el dolar, el poder judicial i la política està corrupte, la banca s’ha endut tot els diners cap a una gran tomba perduda en la memòria.

La ciutat de Barcelona es troba dividida entre el poder que mantenien uns pocs, controlant la informació, els diners i el centre de la ciutat i les Milícies de la Joventut, titllats com escòria de la societat i rellevats a les afores del centre. Dos contrincants amb ideals molt definits i oposats, una lluita on no tot és el que sembla i aquells individus que encara mantenen a la memòria tot allò com era abans i saben pensar per ells mateixos es passegen pels límits de l’abisme, convertint-se en dianes mòbils.

Las Milícies de la Joventut són intel·lectuals on la joventut i el desconeixement de la realitat anterior a ells els és desconeguda, encara que professen veneració per la literatura i els seus autors, una eina que poc mesurada és pitjor que una pistola ben carregada, encara que d’aquestes també en fan servir.

Empúries ens presenta una visió futurista, pessimista i negre d’una ciutat que avui brilla amb llum pròpia i amb el reflex del sol al mar.

El nostre protagonista és un periodista octogenari que malviu en una societat on la informació està mesurada i on els diaris de paper han deixar de ser el que eren, la llibertat d’expressió no dona diners i ell, ja ha desistit enfront els seus ideals, sobreviure en un món convuls ja li resulta prou complicat.

Una història dura i complexa, on la paciència i la perseverança son quelcom exigu, una novel·la lleugera en aspecte, però que plana rere plana fa trontollar els fonaments del que coneixem actualment con a societat.

La novel·la s’enriqueix en les descripcions d’una Barcelona sòrdida i perduda, d’uns personatges corruptes o que es creuen il·luminats. Molts la etiquetarien, cosa que esta de moda, en una història de ciència ficció, però jo la descriuria més aviat com un reflex de les pors més profundes de la societat enfront el moment de caos generalitzat, on els instints més basics de supervivència obren pas a tots els vicis haguts i per haver.

Si us quedeu amb ganes de descobrir més obres d’aquest autor barceloní i periodista de professió, us recomanaria “El cel de l’infern” (Premi Crexells a la millor novel·la catalana de 1999), “Game Over” (premi Carles Riba 1997), El pont de Mühlberg (2000), Downtown (2006), “Esquena nua” (2006) i “Doble zero” (2011). A més fou guanyador del tratti Poetry Prize al millor poeta estranger traduït a Itàlia el 2006.