dimecres, 1 de gener de 2014

L'home que perseguia el temps



Que n’és de la historia sense records y sense memòria? Qui l’explica? Qui la inventa? Qui l’oblida? Qui l’esborra? Que és allò que ens marca i ens deixa empremta? 

Us adonareu que és fugaç i traicionera la memòria a través de la lectura de L’home que perseguia el temps, una novel·la on present, passat i futur d’una mateixa persona es conjuguen de manera que formen una trama tan profunda i reflexiva com agradable als sentits.

Una novel·la ideal per aquest any nou que comencem, si l’any passat vàrem gaudir de “El conte número tretze” de la mateixa autora potser podem pensar que és una autora talismà que ens obre la porta de l’any nou un cop més.

La Diane Setterfield ens mostra amb una prosa que recorda molt a la seva anterior novel·la, com les influencies gòtiques, els clarobscurs, el toc de melangia i la boira espessa donen un nou gir a la historia que ens explica.

El nostre protagonista és en William Bellman, un vell que en els seus darrers dies fa balanç del que ha estat la seva vida des de la seva tendra infantesa fins a la seva maduresa passant per una joventut fantàstica, els èxits en el camp laboral i l’orgull de la família i els fills que ha tingut.

S’adona que la mà de la mort cada cop està més a prop de les seves espatlles i que qualsevol dia pot morir però abans ha de recordar les vivències que han anat construint la seva essència i han modelat la seva personalitat.

El que més li sobta és que el que més recorda és un passatge d’una trapelleria que va fer als deu anys acompanyat del seu cosí i els seus amics.

Des d’aquest punt obrim un debat entre línies sobre la importància dels esdeveniments que ens passen al llarg de la vida i que composen en gran part allò que som avui. Cadascú pot viure una mateixa situació de mil maneres i recordar-la encara de mil maneres diferent segons els sentiments que van despertar, les causes i les conseqüències amb les que haurem de viure. El pas del temps transforma el missatge essencial dels nostres records accentuant allò que més ens suggestiona.

Personalment crec que és un encert per part d’Empúries doncs dóna veu i vot a allò invisible que tots portem dins. Què recordem i què ens permeten deixar caure en l’oblit?

És la novel·la antònima a “Un món feliç” d’Aldoux Huxley on els protagonistes necessiten del soma per poder tapar allò que els desperta emocions, sensacions i records de la seva existència. Els personatges de Huxley són carcasses buides sense res a dins mentre que el nostre protagonista és un vitalista nat que valora la seva existència en la seva plenitud.

En èpoques on les malalties neurodegeneratives estan a l’ordre del dia crec que aquest llibre és un cant a la vida, als records i ens obre el calaix de retalls vivencials del protagonista. Aquest protagonista podríem ser cadascun de nosaltres mateixos doncs molts dels seus records et fan reviure situacions semblants a les d’ell transportant-te a llocs i temps llunyans en l’espai i en el temps.

No us deixeu escapar aquesta faula sobre el pas del temps i els misteris de la vida, us atraparà, us seduirà i un residu de les seves planes quedarà al vostre inconscient fent-vos reflexionar sobre la vida, les experiències terrenals i el com i perquè les recordem.

La memòria és passat que vol seguir essent present. Feta de bocinets de temps, d’olors, d’indrets, de persones, d’objectes i d’un llarg etcètera que units a mode de trencaclosques composen la nostra experiència vital.

I així aquesta novel·la esdevé el nostre present i el nostre per sempre doncs ens ensenya que som qui som per la nostra història i per la nostra memòria.