dimecres, 11 de juny de 2014

Entrevista a Pere Antoni Pons



La ploma àgil i fresca d’en Pere Antoni Pons ens regala Si t’hi atreveixes, una novel·la plena de matisos, de píndoles de passat barrejades amb gotes de futur i un gran sentit del causa i efecte.


De la mà d’Empúries coneixerem als nostres protagonistes, en Robert i en Marcus, dos nois que han compartit pis a la seva època d’estudiants i que per circumstàncies de la vida s’han retrobat.

Com ens passa a tots, amb els anys ja no són els mateixos que eren. La vida els ha donat lliçons dures i els ha premiat ben poques vegades però el que saben del cert és que el llaç que un dia els va unir és veritable, indestructible i potser, l’única salvació per a les seves individualitats.

Si és veritat que és narrant que ens narrem donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix.

De petit, el Pere Antoni Pons era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a la vora del foc?
Sobretot, de pilota i tiraxines. M’encantava jugar –també mirar per la televisió– tota mena d’esports: futbol, bàsquet, tennis, handbol, natació... Era el típic nen que sempre anava amb xandall, sempre anava mig baldat –amb ferides als genolls i als colzes– i que sovint tenia accidents aparatosos: una caiguda amb bici que em trencava una dent, un trau a la cella on m‘hi havien de posar la tira de punts de sutura, un braç fracturat durant un partit... Fins als catorze anys, res no m’agradava més que jugar a futbol: al pati de l’escola, federat amb l’equip del meu poble... Després, de cop, vaig avorrir-me i ho vaig deixar. Sigui com sigui, també m’agradava llegir: devorava els còmics de Tintin i els d’Astèrix, per exemple. També he mirat, des de sempre, molt de cinema.

Com va ser el pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al salt a la poesia i a la ficció on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per on un vol?
La operació va ser més aviat la contrària. Vaig començar amb la poesia i a poc a poc em vaig passar al periodisme i a la novel·la. Un dels obstacles que has de superar si parteixes de la poesia és un excés de literaturització. En poesia, recorres sovint a les metàfores, tractes el llenguatge d’una manera imaginativa, l’ambició no és designar la realitat sinó més aviat crear-la a partir d’un ús personal o audaç de les paraules... En canvi l’objectiu del periodisme és retratar la realitat –o alguns dels seus aspectes– amb veracitat, sense invencions, trobant per a cada qüestió la paraula justa, sense abusar de la retòrica... A mi, el periodisme m’ha estat útil perquè m’ha depurat de retòrica. Pel que fa a la novel·la, la meva aspiració és trobar un llenguatge que sigui eminentment directe, net i àgil, però que s’hi notin, subtilment o subterràniament o a llampegades, certs escorços de llenguatge diguem-ne poètic.

En quin dels camps et sents més còmode?
Excepte poesia, un gènere que ja no escric i que a penes llegeixo, em sento còmode escrivint de tot. Fent periodisme en tots els seus vessants –crònica, article d’opinió, perfil, entrevista, reportatge, ressenya de llibre o de cine– i fent novel·la. Una idea que tinc clara des de fa molt temps és que, els de la meva generació (jo sóc del 1980) que ens volem guanyar la vida escrivint, hem de ser enormement versàtils, hem de ser capaços de tocar totes les tecles de l’ofici. El panorama està massa complicat –massa precari i incert– com per renunciar a fer segons quines coses d’entrada. A més, tinc la convicció absoluta que el meu periodisme millora les meves novel·les i que les meves novel·les milloren el meu periodisme. Tot el que és escriptura està emparentat i s’ajuda, com a les millors famílies.

La tasca d’escriure aquesta novel·la ha fet trontollar l’equilibri de la teva feina anterior?
No. La veritat és que la meva vida no és –professionalment– gaire equilibrada, estic embolicat per força en diverses feines a la vegada –sempre– i m’he acostumat, tant a un nivell pràctic com intel·lectual i emocional, a tenir diferents projectes sense haver de patir per segons quins desequilibris.

Sabem que és complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels teus ulls?
Pot semblar pura propaganda, però el títol del qual estic més satisfet és la novel·la que acabo de publicar, Si t’hi atreveixes. Crec que és aquella on més a prop em faig d’aconseguir el meu ideal de narrador: ser intel·ligent, ser divertit i ser emocionant, tot a la vegada. (Naturalment, són els lectors que tenen l’última paraula, respecte d’això.) Si hagués de dir tres títols més, diria El fibló i la festa (de poesia), Tots els dimonis són aquí (de novel·la) i La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira (de periodisme).

Centrant-nos en la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un tema tan escabrós com el dels abusos sexuals?
No m’he documentat gaire o gens perquè la meva intenció era tractar sempre el tema des de fora i d’una manera molt tangencial: no s’entra dins el cap de cap víctima ni de cap abusador, al llarg de la novel·la. A més, tenia molt clar que el tema dels abusos sexuals a menors és molt espinós i no volia que la meva novel·la fos ni frívola ni sòrdida, a l’hora de tocar-lo. Si el vaig convertir en un dels elements centrals de la novel·la, és simplement perquè em sembla el crim més abominable, i això m’ajudava a muntar i resoldre la trama d’intriga d’una determinada manera. Dit tot això, també és cert que he llegit coses i he vist pel·lícules que m’he topat per casualitat i que m’han estat molt útils. Per exemple, un perfil de Jerry Sandusky publicat a la New Yorker o l’excel·lent documental Capturing the Friedmans.

Creus que en Robert i en Marcus serien personatges tan complerts i interessants en absència del seu amic de joventut?
Exactament igual com passa a la vida real, els dos amics protagonistes de la meva novel·la s’enriqueixen l’un a l’altre, o almenys s’enriquiren molt de joves, abans que una discussió els separés durant uns anys. Compartir projectes i ambicions –en Robert aspira a ser novel·lista i en Marcus a ser guionista– fa que estableixin una aliança i s’ajudin l’un a l’altre, que es recomanin pel·lícules i llibres, i que es donin consells i s’exigeixin ser millors del que són... Responent a la pregunta: totes les persones sense excepció són més interessants i més completes gràcies als altres.

No desvetllarem res de la novel·la però creus que en el món hi ha un gran pèndul de causa i efecte? El passat ens passa factura?
No diria que el món estigui regit per un mecanisme infal·lible de causa i efecte, però sí que crec que el passat ens condiciona –per a bé i per a mal. Això no vol dir, és clar, que l’atzar no sigui també fonamental. Ho és: hi ha malentesos i casualitats que et poden salvar la vida. O destrossar-te-la.

Si tornessis a la teva època estudiantil amb allò que saps ara, què canviaries o modificaries?
No estic segur que volgués canviar-ne gran cosa, si per la meva època estudiantil entenem sobretot la universitària. M’ho vaig passar molt bé, em vaig equivocar sovint, vaig conèixer amics fantàstics, vaig anar molt a la meva i tot plegat va ser entretingut. Potser hauria pogut estudiar una miqueta més, però el que feia quan no estudiava era més divertit i més bonic... (M’ho he repensat: si pogués parlar amb la persona que era fa quinze o onze anys, em donaria un consell: pren-t’ho tot més relaxadament, excepte la feina.)

A la teva novel·la es conjuguen present, passat i futur. Tu de què estàs fet? Mires endavant o fas retrospeccions?
Jo bàsicament miro cap al futur, però no em fa res mirar enrere i recordar. Quant a la relació entre passat, present i futur, m’agrada molt una frase de William Faulkner que diu: “El passat no és mort. Ni tan sols és passat”.


Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la?
Tinc dues idees bastant mastegades per a dues novel·les. D’una, en tinc l’argument i el sentit de la peripècia del protagonista. De l’altra, en tinc els tres protagonistes i els móns en què es mouran. No sé quan em posaré a escriure-les, però.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

P-Tenint en compte que series milionari si invertissis en una activitat més productiva la meitat del temps que inverteixes a escriure novel·les, ¿per què punyetes n’escrius?
R- Perquè sí!

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.