divendres, 21 de novembre de 2014

Les dones sàvies de la muntanya i el seu autor



El dijous 20 de novembre vàrem tenir el plaer d’intercanviar impressions amb un dels nostres autors predilectes, en David Martí, qui molts de vosaltres recordareu per novel·les com “La metgessa de Barcelona”, “Les bruixes d’Arnes” o “El guerrer adormit”.



Amb Les dones sàvies de la muntanya ens demostra que ell si és un trementinaire de la paraula, sap arribar a l’ànima del lector d’una manera suau però contundent, sembla que en les seves obres aparegui com un guerrer adormit que mica en mica va despertant per lluitar contra el pas inexorable de les planes. Pot ser en una altre vida fou un bruixot capaç d’encisar amb la paraula, doncs aquest do roman en la seva ploma suau i precisa.


Més que una presentació ens hem trobat en una reunió envoltada d’amics, en David sempre té una paraula amable per cada un dels seus lectors, no ha perdut el somriure ni una sola vegada i els seus ulls expliquen la historia d’un home que ha llençat moltes planes fins a trobar les paraules exactes.



Conèixer per fi, en persona un dels teus “ídols” (David, que no et pugui al cap) fa molta por i respecte, com més amunt d’un pedestal poses una persona és més fàcil que en caigui, però la trobada ha sigut tot al contrari, és un home planer, que es ruboritza al rebre l’afalac del lector i que persevera en fer-se entendre. 


És una d’aquelles persones amb les que ve de gust seure i xerrar, aprofundir en els seus personatges i històries, deixar que el toc del mestre et mostri quelcom que t’ha passat per alt i arribar a casa amb ganes de fer-ne una relectura.


Semblo poc imparcial, però creieu-me quan us dic que les seves novel·les tenen un rerefons que et fa pensar, que et provoquen ganes contradictòries d’acabar la novel·la per saber-ne el final i alhora desitges no acabar-la ja que saps que hauràs d’esperar fins al proper títol signat per ell.



Edicions 62 encerta de ple, una novel·la que serà un encert per a tots aquells que vulgueu regalar una bona estona durant aquestes dates, en ella descobrirem la força de les dones d’una família a mitjans del segle XIX, a un paratge de natura incomparable i on les plantes remeieres arrelaran ben fort generació rere generació.


Trobo molt interessant, cosa que vaig comentar amb més d’un lector, la construcció dels seus personatges femenins, unes dones fortes, valentes, capaces, lluitadores que poden servir d’exemple a qualsevol de nosaltres.


En David té la capacitat d’equilibrar el seu jo femení per descriure aquestes protagonistes sense que es vegi la mà d’un home al darrera, elles fan seva la veu de l’autor fins arribar a un punt que el lector no pot distingir qui construeix realment la novel·la.


Les germanes del riu, les dones sàvies de la muntanya, han dedicat la seves vides a preservar els misteris que les envolten, generació rere generació, on la màgia i els coneixements de les propietats de les plantes s’han transmès fins avui. Hereves i responsables d’un saber donat per la mare natura.


Les nostres protagonistes en formen part i ens conviden a gaudir de les meravelles que les envolten i que mai podríem arribar ni a sospitar.


Germanes que ens esperen per compartir el seu saber.


Unes dones que viuen un període difícil de la historia però que són generoses, sol·licites i molt humanes, unes dones com les d’abans, que amb menys eren més felices i que ajudant als altres mostraven el seu coratge.


El remeier català és un pou de saviesa que moltes vegades oblidem, però on els secrets s’amaguen entre perfums silvestres i tisanes.


Vull donar les gràcies des d’aquest modest blog a Mariola Iborra, una jove eixerida a qui només coneixia virtualment i que per fi vaig poder posar cara i ulls. Una gran professional al front d’Edicions 62 i una gran amiga nostra. Gràcies!

Trilogia: Els jocs de la fam




En parlar-vos de l’exitosa saga de Suzanne Collins, Els jocs de la fam, publicada en català per Estrella Polar / Fanbooks i labutxaca i en castellà per Molino, no seria gens just que us expliqués tot l’argument o que sense voler us deixés anar un spoiler. Per tant us diré el més imprescindible sobre l’argument i potser algun detall sucós sobre els personatges, però no gaire més, perquè crec que aquesta trilogia val la pena llegir-la. 



Reconec que té moments més àlgids i moments que s’allarguen massa, que potser algunes descripcions no caldrien ser tan extenses i anar més directe al gra, però tot això ha creat una obra molt addictiva i rodona.


La Suzanne Collins te molt talent i us deixarà amb el cor encongit en molts moments, us arrencarà una rialla irònica en d’altres i fins i tot és possible que en cert moment de l’últim llibre L'ocell de la revolta us caigui alguna llàgrima. I és que l’autora ha sabut tocar tots els punts sensibles que pot tenir una persona, parla de sentiments profunds com la ira, l’amor, la família, la venjança i la set de justícia.


¿D’on va sorgir la historia? L’autora assegura que es va inspirar mentre feia zàping entre un reality, que aquí condueix la Milà, i les noticies on hi havia escenes de guerra. Coneixent aquesta dada, imagineu-vos quina combinació més explosiva en pot resultar.


Els jocs de la fam se’ns planteja una visió d’un futur gens prometedor per la majoria de la societat, on un cop l’any dotze nois i dotze noies es veuen obligats a participar en un reality on només pot sobreviure un, mates o et maten.


La societat està dividida en el Capitolí, la ciutat del benestar i 12 sectors coneguts com a districtes on la vida és molt dura. Per demostrar el poder del Capitolí, i en compensació per revoltes passades, cada any es duen a terme “jocs”, en que una parella de cada districte triats a l’atzar estan destinats a morir. Però aquesta vegada tindran sorpreses, des del moment en que al districte 12 una noia es presenta voluntària per ocupar el lloc de la seva germana petita, escollida com a participant. 

La Katniss Everdeen prefereix morir que veure morir, però dins seu hi ha una gran supervivent. El noi del seu mateix districte que l’acompanya és en Peeta, el fill del forner. Els dos marxaran cap als jocs acompanyats per un antic guanyador del seu districte, en Haymitch. I ja no us dic més, només un apunt, preneu nota dels personatges següents: en Gale, la Rue i en Cinna.





En Flames, el segon llibre de la saga, es convoca el “Vasallaje de los veinticinco”. Cada vint-i-cinc anys es fan uns jocs especials, i després de l’ofensa que ha rebut el  Capitoli de part de la Katniss, es decideix que hi participin guanyadors dels jocs d’anys anteriors, deixant-la a ella a primera fila de nou. Si els jocs en si són perillosos d’aquesta és molt probable que no en surti amb vida.


La revolta social ha pres com exemple la Katniss i el seu amulet, un sinsajo, com a insígnia d’una revolta de la que ella encara no sap res. Aquesta vegada el problema és que la majoria dels participants són amics entre ells i ja hi ha aliances prèvies. La Katniss contarà de nou amb en Peeta i altres aliats rebels. Els nous personatges a tenir en compte seran en Finnick, la Mags, la Johanna i la parella formada per Beetee i la Wiress.


Al final dels jocs, el Capitolí veu com les coses se li escapen de les mans, i els rebels rescaten la Katniss i algun altre guanyador, mentre que el Capitoli i el seu president Snow fa el mateix amb el Peeta i d’altres. A partir d’ara coneixerem un escenari nou.




La trilogia arriba al final amb L'ocell de la revolta. La revolució ha començat a tots els districtes i la Katniss descobreix com ha estat manipulada tant pels uns com pels altres, a partir d’ara només tindrà un objectiu, salvar el seu company, en Peeta i matar el president Snow. Sap que tots els dirigents la volen morta, però quin preu hauran de pagar? Ella serà el Sinsajo, el símbol de la rebel·lió… però dins seu només sap que no pot confiar en més que en uns poc i que aquest motiu els col·loca a tots en un punt de mira, fins i tot a la seva estimada germana Prim.



En la conclusió aprendrem que més val tenir un enemic de cara i declarat, que un enemic que et fa el llit i et clava la sageta per l’esquena. La pregunta que ens queda al final, és la que ens ha acostumat en Peeta: Real o no?


Molt pocs queden en peu, però encara que el final és força dolorós deixa un espai per un demà amb esperança.




Sobre aquest argument de base es construeix la trilogia de Collins. Una saga que en principi anava dirigida a un públic més aviat adolescent però que ha acabat atrapant lectors de totes les edats. I és que de Els jocs de la fam se’n poden extreure moltes lectures socials, polítiques, crítiques a la cultura de l’espectacle o a les estructures del poder. 

L’addictiu és que l’autora ha sabut fer-ho presentant els seus llibres amb una només aparent lleugeresa, al voltant d’una trama que parteix de l’amor, l’amistat i l’instint de supervivència, però que amb una estructura de capítols amb final clau que t’obliga a seguir girant fulls, arriba a tocar aquests altres grans temes importants.