dijous, 4 de desembre de 2014

Interview Fiona McFarlane



Interview questions Angela Sanchez Vicente

Translation Alejandra Elisseche



Fiona McFarlane´s debut as a novelist shows us a world full of fear, self-improvement, and the battle against aging. 

Must people be either good or bad? Is everything black or white? Are there gray areas?



In El convidat nocturn” (The Night Guest), we can deeply assess human beings and get in touch with our feelings. Relationships difficulties and confidence give this book an introspective perspective.

Angle Editorial makes our approach to the writer and the person within it possible.
Let her introduce herself!

When did you realize that the world of words was waiting for you? I was a very lucky child – both of my parents read to me every day, and my mother worked in a bookstore before becoming a children’s librarian. I understood that real people wrote books and I can’t remember a time when I didn’t want to be one of those people. In fact, I wrote my first “novel” at the age of six. It was eleven chapters long and called ‘The Fake God.’ The mother dies on the second page, which my own mother has never quite forgiven me for, but I knew how fairytales worked: that one or both parents has to die in order to get the plot moving.

This novel has had an overwhelming success in terms of reviews and sales. Was this success a surprise for you? It’s all been a wonderful surprise. When you’re writing a book, you’re completely alone with it. You hope readers will exist for it at some time in the future, but I find it best not to think about that as I write; I need to stay in conversation with the work as it unfolds, rather than my future hopes for it. Then, after all this solitary time, it’s so gratifying to find that readers really respond to the story you have to tell.
 
 We consider you one of the most respected foreigner writers in current literature. Could you tell us, in your personal opinion, who would you add to that category?  Thank you! The living writer whose mind and work I most respect is Marilynne Robinson, author of ‘Housekeeping’ and most recently ‘Lila’. I love both her fiction and her essays. She writes with great beauty, intelligence and compassion.

How did the idea of a helpless woman as the plot´s core come up? I heard about an elderly man whose cleaner convinced him they were married and tried to move into his house. Unfortunately it wasn’t the first story of this kind I’d encountered – you read about them all the time – but this one touched me particularly because the man’s daughter was living overseas at the time, and so was I. At the same time, I was thinking about a separate idea in which a woman came to believe her house was haunted by a tiger. When I heard the story about the elderly man, the two ideas came together, and the woman’s dementia began to make (partial) sense of the tiger. So Ruth, my main character, was born. I don’t think of her as entirely helpless. She does become more and more dependent as the book goes on, but she remains opinionated, forceful and funny, and her mind is very powerful, even as it’s altered by dementia.
    
What would you have thought about Frida when she first came up? Frida arrived almost fully formed. I knew right away that she needed to take up a lot of space, both physically and temperamentally, but that it should be difficult to define that space, which is why she changes her hair so often and is so moody. Some people suspect her from the very beginning and others are as enthralled by her as Ruth is. Writing Frida’s dialogue and the physicality of her movements were two of the great pleasures of working on the book.
 
Are you afraid of aging? Of course. There are things I look forward to about aging and I think healthy older age has the potential to be wonderful. I don’t look forward to the losses that come with time, but what I really fear is infirm old age and particularly dementia, which we often misunderstand and mismanage. Both my grandmothers suffered from it, and although dementia isn’t usually hereditary, I still have a superstitious fear that it’s in store for me.
 
What do you think about the people that take advantage of those who are weaker? I think they’re despicable, but there’s often a fascinating story behind an individual who chooses to deceive another with such cowardice and cunning, and that’s a large part of what drew me to the idea of The Night Guest. There’s rarely a fascinating story behind the systematic, institutionalized exploitation of the weak, which is so powerful precisely because it’s so faceless. But when we get to see the face of a predator like Frida, it’s intriguing to explore her complexities and ambiguities

Without revealing the end, can you tell us if you believe that Ruth has given a clear lesson to the entire society? A lot of people tell me that they call their mothers as soon as they finish the novel, and I love the idea of all those conversations taking place because of my book. I hope reading it makes people reflect with compassion and patience on the way we approach old age and aged care; I particularly love to hear from people involved in aged and dementia care who have found my book respectful, illuminating and unsentimental. Many people mention the darkness of The Night Guest, but I love when readers respond to the fact that Ruth ends the book without fear. For me, Ruth’s approach to and management of her fear is the most important story in the novel.
 
Imagine that you can have dinner with a master of thrillers. Who would you sit in front of you? Patricia Highsmith. I’d be fascinated to observe the elegance and intelligence of her brain as it worked in real time. 

Finally, we would like you to answer our trade mark question. Which is the question that you have never been asked? Can you answer it

Have you ever stolen anything? I once took fifty cents (which at the age of about eight was a significant sum) from my father’s pocket change and felt so guilty about it (later, having spent it on chocolate) that the next time I had fifty cents I fabricated a whole story about having found it on the floor near where he kept his change and gave it to him. That was the beginning and end of my career as a thief. When I was writing The Night Guest I arranged to meet with a bank employee in order to ask her what would be the best way to steal a lot of money from an old person. She seemed rather suspicious of the whole thing! But she still told me.

Thanks for your time and attention. We really love your novel.
Wishing lots of success,
Regards,

Angela Sanchez Vicente
Translation: Alejandra Elisseche

Entrevista Fiona McFarlane



Entrevista per Àngela Sánchez Vicente

Traducció anglesa Alejandra Elisseche 




En el debut de Fiona McFarlane com a novel·lista ens mostra un món ple de por, superació personal, i la batalla contra l'envelliment. Les persones només poden ser bones o dolentes? És tot negre o blanc? Hi ha zones d'ombra?


A "El convidat nocturn", podem avaluar profundament els éssers humans i estar en contacte amb els nostres sentiments. Relacions difícils i problemes de confiança donen a aquest llibre una perspectiva introspectiva. Angle Editorial fa que ens apropem a l'escriptor i a la persona tant com és possible.


Deixem que ens ho expliqui ella mateixa!


Quan et vas adonar que el món de les lletres t’estava esperant?
Jo era una nena molt afortunada els meus pares llegeixen cada dia, i la meva mare treballava en una llibreria abans d'esdevenir bibliotecària per a nens. Vaig entendre que la gent real escrivia llibres i no puc recordar un moment en què jo vaig decidir que volia ser una d'aquestes persones. De fet, vaig escriure la meva primera "novel·la" a l'edat de sis anys. Eren onze capítols de llarg i es diu “The Fake God” (El Déu fals). La mare moria a la segona pàgina, cosa que la meva pròpia mare mai m’ha perdonat, però jo sabia com funcionaven els contes de fades:  un o ambdós pares havia de morir per tal d’obtenir una trama en moviment.


Aquesta novel·la ha tingut un èxit aclaparador en termes de crítica i vendes. Va ser aquest èxit una sorpresa per a tu? Tot ha estat una sorpresa meravellosa. Quan un està escrivint un llibre, estàs completament a soles amb si mateix i amb la novel·la. Un espera futurs lectors, però em sembla que és millor no pensar en això mentre escric; He d'estar en conversa amb el treball que es desenvolupa, en lloc del meu futur esperant per això. Llavors, després de tot aquest temps tota sola, és tan gratificant trobar que els lectors responen realment a la història que has volgut mostrar.


Es considerada una de les escriptores estrangeres més respectades en la literatura actual. Podries dir-nos, en la teva opinió personal, a qui afegiries en a aquesta categoria? Gràcies! L'escriptor viu  a qui jo respecto més per la seva ment i el seu treball és Marilynne Robinson, autor de 'neteja' i més recentment 'Lila'. M'encanta la seva ficció i els seus assajos. Ella escriu amb gran bellesa, intel·ligència i  compassió.
 

Com va sorgir la idea d'una dona indefensa com el nucli de la trama? Vaig escoltar sobre un ancià a qui la netejadora el va convèncer que es casessin i així ficar-se a casa seva. Per desgràcia, no era la primera història d'aquest tipus que havia trobat - vostè llegeix sobre ells tot el temps - però aquest m'ha tocat particularment perquè la filla de l'home vivia a l'estranger en aquell moment, i jo també a la vegada, jo estava pensant en una idea separada en la qual una dona va arribar a creure que la seva casa estava embruixada per un tigre. Quan em vaig assabentar de la història sobre l'home d'edat avançada, les dues idees es van reunir, i la demència de la dona va començar a tenir sentit (parcial) del tigre. Així Ruth, el meu personatge principal, va néixer. Jo no crec en ella com totalment indefensa. Ella arriba a ser més i més dependents a mesura que el llibre continua, però segueix sent obstinada, contundent i divertida, i la seva ment és molt poderosa, encara que es veu alterada per la demència.


Què hauries pensat de la Frida quan  apareix per primera vegada?
La Frida arriba gairebé completament formada. Vaig saber immediatament que hauria d’ocupar un munt d'espai, tant física com temperamentalment, però que hauria de ser difícil de definir aquest espai, ja que ella canvia el seu cabell i aspecte físic  tan sovint i és molt temperamental. Algunes persones sospiten d’ella des del principi i altres són captivades per ella com la Rut. Escriure el diàleg de Frida i l'aspecte físic dels seus moviments eren dos dels grans plaers de treballar en el llibre.


por d'envellir? Per descomptat. Hi ha coses que busco amb interès sobre l'envelliment i crec que l'edat avançada ha de tenir un potencial meravellós. No miro cap endavant a les pèrdues que vénen amb el temps, però el que realment em temo és la vellesa dels malalts i sobretot la demència, que sovint els entenem malament i hi ha una mala administració. Els meus dos avis ho han patit, i encara que la demència no és generalment hereditària, tinc un temor supersticiós sobre que em pot deparar a mi.


Què opines sobre les persones que s'aprofiten dels que són més febles?
Crec que són menyspreables, però hi ha sovint una història fascinant darrere d'una persona que decideix enganyar a un altre amb tanta covardia i astúcia, i això és una gran part del que em va atreure a la idea de “El convidat nocturn”. Hi ha una fascinació en les  històries darrere de l'explotació sistemàtica i institucionalitzada dels febles, que és tan poderós precisament perquè són sense rostre. Però quan arribem a veure la cara d'un depredador com Frida, és interessant per explorar les seves complexitats i ambigüitats.


Sense revelar el final, pots dir-nos si creus que Ruth ha donat una lliçó clara a tota la societat? Molta gent em diu que ells truquen a les seves mares tan aviat com acaben la novel·la, i m'encanta la idea de totes aquestes converses que tenen lloc a causa del meu llibre. Espero que la lectura faci que la gent reflexioni amb compassió i paciència en el camí que ens acosta a la vellesa i la cura d'ancians; M'agrada molt saber que persones involucrades en edat i la demència, han trobat el meu llibre respectuós, il·luminant i poc sentimental. Moltes persones esmenten la foscor de “El convidat nocturn”, però m'encanta quan els lectors responen al fet que Ruth acaba el llibre sense por. Per a mi, l'enfocament de Ruth i la gestió de la seva por és la història més important en la novel·la.


Imagina que pots sopar amb un mestre del suspens. A qui li agradaria seure davant teu? Patricia Highsmith. Estaria fascinada en observar l'elegància i la intel·ligència del seu cervell, ja que treballa en temps real.


Finalment, ens agradaria que responguessis la pregunta marca de la casa. Quina és la pregunta que mai se t’ha fet? Pots contestar-la?


Alguna vegada has robat alguna cosa?

Un cop vaig agafar cinquanta centaus (que a l'edat d'uns vuit anys era una suma significativa) del canvi de la butxaca del meu pare i em sentia tan culpable per això (més tard, després d'haver-los gastat en comprar xocolata) llavors la següent vegada vaig fabricar tota una història sobre haver-los trobat a terra prop d'on guardava el seu canvi i els hi vaig tornar. Aquest va ser el començament i el final de la meva carrera com a lladre. Quan estava escrivint “El convidat nocturn” vaig reunir-me amb un empleat del banc per tal de preguntar quina seria la millor manera de robar un munt de diners d'una persona gran. Ella sospitava de tot l'assumpte! Però, tot i així, em va ajudar.

Gràcies pel seu temps i atenció. Ens encanta la seva novel·la.
 
Li desitgem molt d'èxit.