dissabte, 18 d’abril del 2015

Per Sant Jordi ens descobrim i una rosa groga (2015)



La rosa groga és l’amistat que es crea entre el que la regala i qui la rep, aquest color ajuda a poder discernir i discriminar, activa la memòria i ajuda a organitzar les idees de manera clara. 



Per poder-nos descobrir en la lectura us recomanem:


L’àguila negra, Premi Sant Jordi d’enguany, tracta una història profunda i reflexiva en la que ens farem molt amics i còmplices del protagonista i viurem els anys seixanta i setanta d’una manera molt intensa.

En Marià està a no res de celebrar el seu setantè aniversari i decideix fer un viatge al passat i recordar tot allò viscut per tal de fer les paus amb el seu passat i encarar de manera més encertada el seu futur.

Un punt d’inflexió i una introspecció intensa que batega al ritme d’un cor molt accelerat i ens recorda que som allò que hem fet, allò que hem desitjat i el que hem deixat estar.

Agafa la maleta, encara que no l’omple més que de records, i marxa a un poble nudista a pensar i alliberar-se dels fets que no el deixen avançar de manera correcta o lliure.

Moltes coses que només en Joan Carreras sap posar en negre sobre blanc i transmetre d’una manera directa i clara, sentiments, telons de fons que esdevenen personatges principals i una empatia que et fa enganxar-te a la novel·la d’una manera compulsiva.

De la mà de Proa podem gaudir d’una gran obra i d’un gran autor.


Feia molt de temps que no reia tant, en Daniel Arbós sap com treure-li suc a la generació jove a la trentena que segueixen més perduts que un pop en un garatge.

Deu top-models i una boja que parla sola és un títol que no copsa la bellesa que s’amaga entre les seves planes i potser si, una mica de la seva bogeria que s’encomana. Però jo li canviaria el nom per Google, ja que té tot el que esteu buscant.

Una obra amb una fina sensibilitat que us apassionarà i no podreu deixar de recomanar a amics, coneguts i saludats.

Daniel Arbós posseeix una veu irònica molt fina i polida, la seva prosa és fresca i molt dinàmica, enganxa al lector des del principi i amb ell patirem però també riurem.  Una obra de ficció inspirada en fets reals, on és un noi qui pateix d’amor perdut i ens demostra que no tots són iguals.

RBA La Magrana fa un encert que descol·loca a la llei universal, també coneguda com Murphy, un autor novell amb una novel·la a l’alçada d’escriptors més versats. 


En El camí dels perfums de Cristina Caboni ens trobarem amb l’Elena, una jove que no es refia de ningú. Ha perdut tota la confiança i ja ni tan sols creu en l’amor. Només aconsegueix trobar sentit a la vida quan crea nous perfums. Fa segles que les dones de la seva família produeixen fragàncies seguint l’art antic, un do que s’ha transmès de generació en generació. Les olors els parlen de les esperances ocultes de les persones i són un camí d’entrada als seus cors: l’iris promet confiança, la mimosa porta la felicitat, la vainilla protegeix, la ginesta ajuda a no donar-se mai per vençut...                     

Ara que el destí la posa a prova, l’Elena sap quin camí ha de seguir. Un camí que la du a París, a una de les perfumeries més reconegudes de la ciutat. En poc temps, les creacions de l’Elena destaquen perquè és l’única que sap expressar els desitjos més profunds. Ella és l’única capaç de crear el perfum adequat per recuperar l’amor perdut, per superar la timidesa, per retrobar l’equilibri o la serenitat.

L’Elena, però, encara no ha aconseguit trobar l’essència que li ha de permetre fer les paus amb el passat, encarar el futur i acomplir el somni de reobrir l’antiga perfumeria de l’àvia. 

Edicions 62 sap com donar-ho tot als lectors.


Espasa Editorial nos vuelve a sorprender ésta vez de la mano de Carlos del Amor mediante su incursión en la novela. Su segundo libro, El año sin verano es una delicia, afianzando su éxito tras la publicación en 2013 de “La vida a veces”.

Carlos del Amor, periodista y colaborador de radio, nos ofrece un relato vivencial y plagado de sentimiento que no nos puede generar ningún tipo de apatía. Un relato llano, carente de retórica banal, donde los personajes son pequeñas cajas de sorpresas que has de ir desenvolviendo poco a poco.

Nuestro protagonista, un periodista-escritor en plena crisis de la “hoja en blanco” se encuentra un 2 de Agosto el manojo de llaves vecinales de la portera de su edificio, totalmente vacío a causa de las vacaciones estivales. Ni corto ni perezoso, decide entrar una a una en las casas desnudando secretos, historias de amor e incluso asesinatos.

Según vayamos ¿cotilleando? descubriremos las historias de unos vecinos que podrían ser los nuestros propios.


A Com si fos ahir, de la mà de la Teresa Muñoz descobrirem de quina manera els humans somatitzem a través del cos allò que no ens rutlla emocionalment.

Això m’ha fet pensar en que quan no diem les coses amb paraules o gestos és el nostre cos el que parla... A vegades posem amb paraules coses que el nostre propi cos nega amb la gestualitat.

La normalitat és aquella bombolla on podem ser nosaltres mateixos sense preocupar-nos, la nostra zona de confort que només es modifica si nosaltres volem i que hi entra aquell que nosaltres volem. És com un espai privat on les ordres les imposem nosaltres mateixos però sempre pot haver l’amenaça del trencament d’aquesta normalitat.

El destí, la vida, les seves pròpies decisions fan que la seva normalitat s’esfondri i es trenqui... ja no hi ha normalitat... com a molt trobarà una normalitat modificada.

De la mà d’Amsterdam podem gaudir i desgranar una historia que ens frapa, ens allibera de nosaltres mateixos i ens fa reflexionar sobre la condició humana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada