dimarts, 30 de juny de 2015

A d'amor



David Levithan ha creat una novel·la diferent, única, inconfusible, creativa, divertida, amb l’únic propòsit de descriure l’amor, aquest sentiment profund que moltes vegades no sabem con descriure, uns parlen de papallones a l’estomac, d’altres d’una febrada i els menys optimistes en parlen com a epidèmia o malaltia...

A d’amor està ambientada a Nova York, i l’autor intenta donar-nos petites i grans píndoles sobre les definicions de l’amor. Per mitja d’aquestes entrades al més propi estil de diccionari, ens trobarem immersos en la relació del narrador.

De la “A” a la “Z”, un calidoscopi d’emocions, situacions i petits moments de parella des d’una perspectiva diferent i fresca.

Una de les paraules que més m’ha agradat ha sigut epíleg, una paraula que defineix força el propi llibre en si:

“Treus el cap per la porta quan estic a punt d’acabar. Em preguntes què escric. – Ja ho veuràs – et dic -. T’ho prometo. Ara aquestes paraules són meves, però aviat seran nostres.”

Donat el seu format, la seva lectura és molt ràpida, són petites píndoles que us portaran a somriures maliciosos i còmplices amb el narrador, situacions que semblen tretes de la més gran absurditat, però reals com la vida mateixa.

Una aposta molt agosarada d’Amsterdam Llibres, ja que descriure que és l’amor ho ha estat intentant fer l’home des de temps immemorials i fins avui en dia cada un de nosaltres té la seva pròpia definició d’aquesta força d’atracció que creix com una marea i que pot arrasar contra la platja o estavellar-se contra el penya-segat. 

Tots sabem com comença l’amor, però viure’l, sentir-lo dia a dia i saber com acabarà això ja resta en mans del destí.

La gran màxima d’aquesta novel·la podria ser com el final de la pel·lícula francesa que va a veure el nostre nou amic i on l’amant canta “Estima’m menys, però estima’m molt de temps”.

Realment, té raó la contraportada, mai no havia llegit una història d’amor com aquesta.

Us n’enamorareu des de la primera A fins a la Z final. No perdeu temps.


dilluns, 29 de juny de 2015

Lo que dijo Harriet



Por Maria Valle Viña


Impedimenta nos presenta un libro de Beryl Bainbridge con traducción de Alicia Frieyro que seduce e impacta y con un final que deja sin aliento, hoy os hablamos de Lo que dijo Harriet.

Basada en un crimen real que conmocionó a la sociedad británica de la época (el caso Parker- Hulme, retratado por Peter Jackson en su película Criaturas celestiales), Lo que dijo Harriet relata la historia de dos amigas que se reencuentran durante unas vacaciones de verano en una localidad playera. 

Ambas esconden una relación enfermiza. La narradora, una chica sin nombre, solitaria e introvertida, se deja llevar por la corrosiva influencia de la bella Harriet. Entre las dos traman un plan para seducir al Zar, un hombre mayor e infelizmente casado, y tan fascinante como repulsivo, sin ser conscientes de las catastróficas consecuencias que puede causar su degenerado juego de niñas. 

Un thriller sobre la crueldad de la infancia y sobre la capacidad del ser humano para manipular y seducir a los demás. Un cóctel molotov sobre la inocencia y la maldad, y un clásico que resulta hoy tan subversivo como cuando se escribió. 

Lo que dijo Harriet es la primera novela de Beryl Bainbridge y fue escrita a finales de los 60. Sin embargo, el argumento resultó demasiado desagradable para la sociedad de la época, por lo que no fue publicada hasta 1972, momento en que fue aclamada como una pequeña obra de arte. 

Beryl Bainbridge empezó a escribir como simple entretenimiento. Sus primeras novelas fueron muy bien recibidas y tuvieron gran éxito entre los lectores. En 2000 fue distinguida con el título de Dama del Imperio Británico (DBE), concedido por la reina Isabel II. En 2003 recibió el premio David Cohen de Literatura, y en 2008 The Times la incluyó en la lista de «Los 50 escritores más importantes desde 1945». Falleció de cáncer en Londres en 2010. A su muerte, The Guardian la calificó como «un tesoro nacional».

Lo que dijo Harriet nos muestra el mundo de dos adolescentes, el ansia de conocimiento y belleza, la búsqueda del amor, el odio, la curiosidad, la precocidad, y el lado más horrible de la inocencia… 

Todo ello en una época posbélica que se ve como telón de fondo de la obra. Impactante, seductora y escalofriante a partes iguales, una novela de la que no podrás desengancharte hasta llegar a la última página.

diumenge, 28 de juny de 2015

Matrimonio por error



Dicen que no hay dos sin tres, y a este ritmo esperemos que haya cuatro, cinco y seis.

Jennifer Probst sigue cosechando éxitos con su saga “Casarse con un millonario”, en su primera entrega “Matrimonio por contrato” la autora nos presentó a Nick y Alexa, a la hermana de este, Maggie, y a su posible socio de negocios, Michael Conte, los tres primeros se conocían desde niños y lo que empezó como un matrimonio de pega por un cheque al portador se convirtió en un apasionado romance y matrimonio real.

Continuando su estela nos encontramos en “La trampa del matrimonio” donde Maggie y Michael viajaran a la bella Italia para convencer a la madre de este que están casados para así que su hermana pueda casarse, la verdad es que la mama Conte es más lista que el hambre y la pareja de te amo y te odio acabaran casados  y quién sabe si felizmente. 

En esta segunda entrega nos presentan a nuestros protagonistas en Matrimonio por error, que maravillosos errores te da la vida.

Nuestros protagonistas son Carina, la hermana de Michael y Max, socio de esté de toda la vida, hermanos de hueso y leales hasta la muerte.

Carina era solo una niña cuando se enamoró de Max, pero su diferencia de edad la ha mostrado al mundo como una hermana pequeña, una persona maravillosa a la que proteger pero no a la que amar ¿o quizás sí?

Max, es un hombre que se ha hecho a sí mismo, ha luchado desde cero para ser el hombre que es hoy en día, un tiburón en los negocios y un Don Juan con las mujeres aunque no le dura ninguna.

El tiempo ha pasado y Carina se encuentra atada al negocio familiar y bajo la tutela de Max, Ella se muestra como la mujer segura que quiere ser, con sus curvas seductoras y sus ganas de descubrir el mundo carnal, ella ya lo ha decidido, Max será suyo aunque solo sea una sola noche.

Para aquellas que no hayáis leído las entregas anteriores, estas se pueden leer de manera individual, y todas parten de un libro de hechizos donde nuestras protagonistas incrédulas piden encontrar el hombre con las cualidades que consideran imprescindibles.

¿Será la magia del amor la más poderosa? ¿Será capaz Carina de conquistar su gran amor? 

Una novela donde los valores más tradicionales familiares chocaran con la libertad de la mujer moderna, de la necesidad de decidir realmente quien somos y lo que queremos hacer en nuestra vida.

Una historia que nos mostrará la importancia de saber quién somos y ser fuertes por nosotros mismos antes de poder ser fuertes para otro y formar un todo con él.

Plaza & Janès nos regala al final de su lectura las primeras páginas de su próxima novela “Pacto de matrimonio”, una historia que quizás logre descongelar un corazón y muestre una apuesta segura aunque no lo parezca.


dissabte, 27 de juny de 2015

Matar un rossinyol



“Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que és un pecat matar un rossinyol.”

Gràcies a Edicions 62 i a una traducció molt acurada de Xavier Pàmies ens retrobem amb Matar un rossinyol de Harper Lee, publicada l’any 1960, va tenir un èxit instantani, guanyant el premi Pulitzer i passant a convertir-se en un clàssic de la literatura moderna nord-americana.

La novel·la està inspirada en les observacions de l'autora sobre la seva família i els seus veïns, així com en un incident ocorregut prop de la seva ciutat el 1936, quan tenia 10 anys d'edat.

Encara que la novel·la tracta sobre temes polèmics com la violació i desigualtat racial, també és lloada per la seva calidesa i humor. El pare de la narradora , Atticus Finch, ha servit com a exemple de moral per a molts lectors i com a model d'integritat per als advocats.

Tot i que la trama gira entorn d’Atticus i la defensa que se li encarrega d’un home negre anomenat Tom Robinson, acusat de violar una dona blanca anomenada Mayella Ewell, un dels aspectes que més impacten al lector es la visió que la petita Scout Finch sobre tot allò que succeeix al seu voltant.

Un contrapunt entre una nena amb una visió força adulta del món i la visió d’una dona que recorda la seva pròpia infantessa.

Molts de nosaltres hem gaudit amb l’adaptació cinematogràfica de la novel·la, cosa que un cop llegida no m’estranya gens, ja que les descripcions de la seva autora semblen més un guió cinematogràfic que una novel·la en si.

La seva prosa és molt fluida, un retrat fidel d’una època fosca on el racisme imperava en la societat nord-americana i on la justícia no era igual per a tothom, on també imperava la desigualtat entre homes i dones i on la vida del sud era molt tancada i oclusiva.

Si hagués d’intentar classificar la novel·la en un sol gènere reconec que em trobaria en una tessitura força complicada, crec que la millor idea que pot resumir-la seria la idea d’una novel·la on el creixement maduratiu dels personatges juga un paper molt important, la critica social es destil·lada amb elegància i la justícia es posada a prova.

Una novel·la que busca un contrapunt entre les injustícies i la compassió, un retrat que sense pretendre-ho sacseja la moralitat i l’escala de valors més superficial en la que vivim actualment i ens trasllada a una època on un cognom podia pesar més que tota la raó i la veritat del món.

La novel·la desafia a la societat de la època, mostra allò que molts volen amagar sota l’estora, fins i tot va ser considerada una novel·la immoral per la seva trama sobre la violació.

Poc us diré sobre la trama, ja que segurament ja la coneixeu, però reconec que ha sigut tot un goig retrobar-me amb els seus personatges i gaudir-los pagina a pagina, sense presa i assaborint les breus lliçons que en ella amaga.

Citant la pròpia autora, en una de les poques vegades que va donar veu per defensar la seva obra recordarem: “Segurament resulti clar a la més simple de les intel·ligències que Matar un rossinyol explica detalladament en paraules que són poc més de dos síl·labes un codi d’honor i conducta, cristià en la seva ètica, que és herència dels del sud”.