divendres, 8 d’abril del 2016

Per Sant Jordi amor melancòlic i una rosa gris (2016)



El color gris s’associa a la tardor, al mal temps i a la melangia, sense oblidar que és un dels colors de l’elegància per naturalesa.





Per això us recomanem: 


Us presentem A punt d’estrena, m’ha deixat tant bon gust de boca i m’ha arribat tant a l’ànima que no vull escriure res que no li faci la justícia necessària i que es mereix.

Podria començar a escriure una llista d’adjectius qualificatius en positiu i no acabar així que els resumiré en els punts més destacats i desitjo que a partir d’aquestes idees us desperti l’interès per aquesta joia literària.

El primer tret a destacar és la manera de narrar la historia de la Maria Carme Roca, crec que és un talent innat barrejat amb un profund amor per les lletres i un gran respecte per els seus referents literaris.

No es fa pesat, sempre et manté la intriga i l’interès gràcies a uns personatges tant treballats que et fan sentir part de la historia.

De la mà de Columna podem gaudir de la novel·la que sense cap mena de dubte jo he regalat i recomanaré a tort i a dret!

És el més trendy d’aquesta primavera!

Ai! Els amors que no poden ser! 

Si us agrada aquesta temàtica esteu d’enhorabona doncs a Abans que el teu record torni cendra en viureu un protagonista amb uns personatges corals que també seran presoners de passions prohibides.

L’autora novell Maria Escalas ens dóna una lliçó magistral d’amor a les lletres amb una obra que no ens deixarà pas indiferents i ens mostrarà amb proximitat i amb una gran empatia com hi ha gent que ho arrisca tot i d’altres que prefereixen ofegar els seus sentiments per no patir.

Gràcies a Amsterdam podem anar a una primera cita amb l’autora i estem segurs que l’obra que vindrà també serà un gran èxit. 

Quan un porta les lletres a la sang, es documenta sobre un període històric i crea uns personatges tan interesants el resultat es una trama que es desenvolupa al ritme que el lector necessita i s’emmotlla a la sensibilitat del qui ho llegeix.
M’agrada molt com posa llum i noms propis a persones i situacions que normalment queden opacats pel temor del context social. Ho fa amb grandesa i amb una professionalitat esfereïdora.




M’atrauen les novel·les en que el marc esdevé protagonista. Sóc una amant de l’arquitectura i de la història que desprenen els edificis més emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Si us passa com a mi heu de caure a l’encant de Les veus del Liceu, una novel·la sublim que ens regala els sentits.

De la ploma d’en Xulio Ricardo Trigo brollen descripcions acurades de racons del teatre desconeguts per la majoria, personatges amb molt de volum que es conjuguen i ballen entre ells de manera màgica i fins i tot salten en el temps per mostrar les semblances i les diferencies de l’amor i la venjança a través del temps.

Dos grans amors protagonitzen aquesta gran novel·la alhora que ens obren les portes a tan il·lustre recinte que amaga tants i tants misteris.

De la mà de Columna podem delitar-nos d’una novel·la amb un fil musical creat especialment per la historia que encara li dóna més profunditat i sentiment.

Realment les coses de la vida només poden sortir a la perfecció quan es fan des del cor i tenint cura de cada detall.

No us perdeu la oportunitat de descobrir aquesta gran obra.



Una novel·la apassionant sobre la força de l’amor i l’absurd de la guerra, basada en la història real dels anomenats “amants de Sarajevo” i en les vivències del propi autor, Raül Romeva i Rueda, testimoni d’excepció de la crueltat del setge durant els darrers anys de la guerra de Bòsnia.

Pont de cendra, és la història de la Dragana, una nena de deu anys que viu en un temps que no pot controlar, els enfrontaments bèl·lics,  la pèrdua de les persones estimades i la por al demà ens convertirà en els seus confidents.

La visió d’una nena sobre una situació tan dura i desesperant que deixa la pell de gallina al lector i li frapa l’ànima mostrant com per desgràcia la història es repeteix. 
Amsterdam llibres ens regala una lliçó d’humanitat, confesso que més d’una llàgrima se m’ha escapat i això només vol dir que la història és complexa, els seus personatges són sòlids i la veu de la Dragana t’arriba a l’ànima. Una nena digna hereva d’Anna Frank.

Una novel·la que no pots deixar de llegir, atrapa al lector i amb una veu innocent i plena de realitat mostra l’horror d’una guerra com si hi fóssim.





Hoy os presento una novela que desprende un olor floral sin igual y un aliento de una nueva vida que no tiene precedentes.

O recomendamos la dulce y vital lectura de la novela No me dejes, el último éxito editorial de Màxim Huerta.

Esta vez acompañaremos a Mercedes y a Tilde a una caída a los infiernos y a un resurgir cual ave fénix acompañadas y guiadas por el huracán Violeta.

Ellas se refugian en su lugar favorito, en la bella floristería “L’Étoile Manaquante” regentada por el señor Dominique, un hombre derrotado por la vida pero que aprendió de sus flores que aún sin agua son capaces de vivir y mostrar su belleza.

De la mano de Espasa podemos disfrutar de una novela de la que solo se pueden decir adjetivos calificativos en positivo y como ya os dije el año pasado espero que este no sea el último libro de Màxim, ya que como el dicho popular “uno al año no hace daño”, más bien todo lo contrario, sus novelas son curativas para el alma.




Os presentamos una obra maestra que nos emocionará, nos angustiará, nos llenará de esperanza en un cóctel muy selecto que sólo se puede degustar en este bar, en El bar de las grandes esperanzas, dónde sus personajes principales son tan pintorescos y diversos que otorgan a la novela mil y un matices diferentes y a la vez unitarios.

El día necesita de su noche, la luna de su sol, las lágrimas necesitan sonrisas y el blanco necesita el negro. 

Aquí cada personaje es un polo opuesto, un ente creado con sumo mimo y una visión psicológica muy profunda que nos ayuda a empatizar con esta pandilla que ayudaran a nuestro nuevo amigo y protagonista a encontrar su rumbo.

De la pluma de J. R. Moehringer vuelve a salir una obra maestra que nos llenará de emociones en este Septiembre ocre.

Gracias a Duomo nos encontraremos en un bar que se convierte en protagonista y personaje de la novela en una gran metáfora de lo que es la vida en sí, lo que somos nosotros, lo que nos marca, lo que superamos y la manera que tenemos de forjarnos nuestro destino.


Animaros y entrar al bar. Seguro haréis buenos amigos.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada