dijous, 21 d’abril de 2016

Per Sant Jordi Catalunya i una rosa senyera (2015)



L'origen de la senyera es remunta a l'edat mitjana i els Quatre Pals del senyal heràldic dels casal de Barcelona. Hi ha diverses llegendes sobre l'origen del senyal heràldic català i, per tant, de la bandera de Catalunya, les més conegudes són la d'Otger Cataló i, sobretot, la del comte Guifré el Pilós.



Però si voleu saber més coses de casa nostra us recomanem:

No podem deixar de recomanar-vos un petit llibre que amaga moltíssima força i un clam: Llibertat! 50 poemes de revolta.

En aquest poemari que ens ofereix Jaume Subirana podem trobar aquelles paraules catalanes que sempre hem sentit i ens posen la pell de gallina com “Canto a la lluita” de Joan Salvat-Papasseit, “El cant de la senyera” de Joan Maragall, “La santa espina” d’Àngel Guimerà i fins i tot “Els segadors”. 

A més d’aquests grans himnes i declaracions d’intencions també trobem poemes gràfics i d’altres d’autors actuals i contemporanis amb els que a més de veure amb les dates de naixement com allò que es demana és una necessitat heretada dels nostres avantpassats com també podem comprendre el perquè de la voluntat d’un autogovern i una autonomia per tal de no perdre allò més nostre i que ens identifica a nivell mundial.

Amb el pròleg del David Fernàndez acabem de copsar la idea, són masses anys de lluita i sembla que realment és ara o mai.

De la mà d’Ara llibres tenim un poemari i costumari català que farà les delícies de tots els catalans.


Ara, més que mai, quan sentim anomenar la paraula CONSTITUCIÓ, ens posem les mans al cap i ens esborronem de mala manera.

Allò que hauria de ser una eina útil s’ha tornat en un mal de cap continu per a polítics i la societat, ara si l’hagués de descriure en parlaria com a un pergamí momificat i impossible d’actualitzar, el seu software s’ha quedat en l’època de ms-dos i no hi ha Windows que l’obri.

És per això que quan em van proposar llegir el llibre reversible sobre la constitució catalana i la constitució espanyola segons BENEGRE.CAT vaig arrufar una mica el nas.

Però vet aquí la meva gran sorpresa, feia temps que la política no hem feia riure amb ganes i si a més li afegim les excel·lents il·lustracions de l’Àlex Roca, ja no s’hi pot dir res més.

Si aquesta obra que ens ofereix labutxaca ens mostra una opció humorística del que pot ser, també es cert que llegint entre línies sorgeixen veritats incomodes que patim la societat d’una manera o una d’altre.

Després de gaudir d’unes constitucions diferents, jo els dono les gràcies als BENEGRE.CAT per oferir quelcom collonut i que no m’esperava. Un encert digne d’avui en dia i que des d’aquí proposo com a regal infal·lible per amics i no tan amics. Gràcies Magí Fortuny, Toni Mata, Àlex Solà i Ona Vinyamata.


El que us presento avui si que és una joia sense precedents. Sense més preàmbuls us parlo dels puntals de Barcelona. Una biografia.

I us preguntareu: una biografia? Si senyors, un repàs des que va néixer fins al dia d’avui i amb els ulls mirant al futur. Amb llums i ombres, personatges que l’han estimat i d’altres que l’hi ha fet passar mil inferns però que al cap i a la fi tots ells i tots els esdeveniments que s’anaven succeint han forjat la ciutat que avui trepitgem.

L’Enric Calpena fa una passa molt més enllà per explicar-nos la historia política, social, econòmica i icònica de la ciutat a través dels grans períodes històrics i aquells que hi varen deixar la seva empremta.

Molt treball de documentació i una capacitat de descripció sense mesures es donen les mans en aquesta obra imprescindible per a tots els barcelonins i per els visitants de tan bella, històrica, emblemàtica i apassionant terra.

La gentilesa de Edicions 62 ens apropa una obra complerta amb un alt potencial didàctic amb una veu molt interessant que ens fa adonar de la grandíssima transformació que ha experimentat la ciutat. 

Una ciutat supervivent de la foscor i que ha sabut brillar com cap altre en les seves èpoques de referencia mundial i esplendor.


Que el president de la Generalitat Carles Puigdemont no és un polític corrent és una evidència. Els seus orígens, la seva formació, les seves influències i, sobretot, l’autoexigència per tenir un pensament propi, en són la causa indubtable. Des de l’amistat més propera, la que atorguen els anys i les afinitats, Josep Riera Font conversa amb Carles Puigdemont perquè sigui el president, en primera persona, qui ens parli de la seva vida, de la seva gent.

Em dic Carles és una aproximació intensa a la personalitat del nou president de la Generalitat i a tot allò que ha marcat la seva trajectòria vital: Amer, els anys d’internat, el mestratge de l’oncle, la biblioteca del monestir de Poblet, l’accident a vida o mort, la vocació periodística, l’emprenedoria, la curiositat pel món virtual, la passió per la lectura i la música, l’alcaldia de Girona, el compromís amb el país...

El retrat d’un home a qui la història ha cridat en aquest moment més que per ser qui és, per ser com és i que Ara llibres ens el fa més proper.

Confessions d'un culer defectuós és, sobretot, la història d'una conversió sentimental. Alternant reflexions i records, Sergi Pàmies analitza els orígens atzarosos del seu barcelonisme com un pretext per desplegar un punt de vista particular i original.

¿Es pot ser culer sense ser antimadridista? ¿Existeix una manera genuïnament barcelonista d'animar l'equip? ¿Ha de vendre's el club l'ànima als patrocinadors per mantenir-se a l'elit?

Amb vint anys d'experiència com a comentarista de l'actualitat blaugrana en diversos mitjans de comunicació, Pàmies es planteja aquestes preguntes a través d'un exercici retrospectiu que agermana la ironia, el sentit crític i el registre passional.

El resultat és un text d'una franquesa insòlita: un autoretrat vivíssim del seu autor i, alhora, una radiografia mil·limètrica de les patologies bàsiques del barcelonisme convencional, que el talent de Sergi Pàmies converteix en l'observatori idoni per mirar d'entendre el futbol i les actituds que l'acompanyen.

L’Editorial Empúries fa  una mirada original sobre l’equip de les nostres vides.

La noche de los alfileres


Por Raúl Gotor



La noche de los alfileres de Editorial Alfaguara nos relata la crudeza obtusa de la sociedad peruana de los años 90 desde el prisma de la infancia preadolescente de cuatro estudiantes de un colegio religioso: Carlos, Meco, Beto y Manu. 

Santiago Roncagliolo ganador del premio Alfaguara 2006 de novela con su libro Abril Rojo y galardonado con el Independent Foreign Fiction Prize nos embriaga con este thriller lleno de miedo, culpa y presión. Escritor, guionista, traductor y periodista, Santiago sabe de lo que habla: peruano de nacimiento, ha vivido esa Lima dura y complicada del siglo XX enmarcada por las bombas, los ataques y las familias desestructuradas.

Nuestros protagonistas pasan los días sobreviviendo en esa colmena jerarquizada llamada escuela por la mañana y perpetuando su existencia con familias de diferentes índoles pero todas ellas marcadas por la culpa de la sociedad peruana en general. 

Narrada de manera retrospectiva y contada por los propios protagonistas a turnos, relatan un hecho de su adolescencia que los marcó para siempre. Aquella noche en la cual todos ellos cruzaron el límite de lo permitido, en la cual se reencontraron con sus propios monstruos pero que a lo largo de los años ha ido difuminándose en una sociedad donde las atrocidades eran mucho peores. 

Jóvenes que se auto exploran, que van conociendo sus deseos y miedos. Víctimas de una estructura fuertemente jerarquizada, donde la Señorita Pringlin, su tutora, será clave para el paso trascendental de oveja a verdugo. 

Fuertes y diferentes caracteres en cada uno de los cuatro protagonistas hacen que la lectura de La noche de los alfileres sea totalmente subyugadora. Carlos como chico responsable, Moco como el contrapunto a tal cordura. Manu, el joven rebelde imberbe y Beto, de familia más estructurada pero interesado en un amor imposible. Cada uno con sus propias experiencias pero todas enmarcadas bajo mismos preceptos: la figura paterna, la situación del país y su violencia.

Esta novela ha captado toda mi atención. Personajes perfectamente definidos, una historia nada compleja pero del todo atrayente y una prosa por donde fluye absolutamente todo el conocimiento que el propio autor tiene sobre los temas que aborda. Escenarios reconocibles en cualquier barrio, casa o  escuela de la época y con tal detalle que hace que vivas la misma experiencia que Santiago quiere hacernos trasmitir. De la pluma del autor surge un entrelazado de controversias que genera dudas morales en el lector sobre la línea fina existente entre el bien y el mal.

Diálogos rápidos, ágiles, acción sin pretensiones pero abordada con una naturalidad majestuosa que hace pensar en cómo seguirán siendo esos jóvenes, que un día presos de la irracionalidad más profunda de su ser, marcaron un antes y un después en sus relaciones.

Recomendada para aquellos que les gusten los personajes psicológicos, ir más allá de la trama en un relato y disfruten con los toques autobiográficos novelescos.