dijous, 23 de juny de 2016

La nit màgica de Sant Joan



Em trobo entre mans amb La nit màgica de Sant Joan, un conte protagonitzat pel Patufet on explica a la canalla les tradicions catalanes.


Potser, la majoria dels nens d’ara prefereixen videojocs i d’altres entreteniments que no pas els contes però personalment i com a mestra crec que Cossetània ha dut a terme una grandíssima idea, entretinguda alhora que una eina didàctica en temps de crisis de la paraula.

La paraula i les tradicions estan en crisi, cotitzen a la baixa, els adults no tenim massa temps ni per preocupar-nos per nosaltres i no en n’adonem que els hàbits dels infants estan canviant i possiblement cap a malament.

En aquest conte escrit en rodolins per Roger Roig i il·lustrat amb molt detall per Hugo Prades ens expliquen com en Patufet s'acomiada de la mestra el darrer dia d’escola i es llença a l’aventura de la preparació de la revetlla de Sant Joan: les fogueres es preparen amb molta cura i amb l’ajuda dels amics, la coca s’ha de menjar amb família compartint una xerrada i fent temps pels petards que s’han de contemplar amb joia, tot i que també està permès espantar-se pel soroll que fan, i no ens podem engandulir perquè ens espera el ball de festa major.

M’ha encantat que en temps en que sembla que algunes tradicions estiguin en vies d’extinció, un personatge tan català i icònic com és el Patufet sigui el transmissor de dades, tradicions i festes del costumari català tant extens i ric.

Crec que s’ha de ser molt valent per escriure per un públic infantil ja que són molt crítics i selectius, però amb aquest volum no patiu que l’èxit està assegurat.

Molt recomanable per compartir-lo durant aquests dies i que els menuts de casa sàpiguen que celebren la nit del 23 i no només tirar petards per fer xerinola.

Això si, és una edició molt àgil, fàcil i intuïtiva pel fet que els dibuixos aporten moltes dades que no cal llegir i la lletra lligada permet que nens de 5 anys ja el comencin a llegir… però, posats a recuperar tradicions que maco seria reservar deu minutets del dia per poder llegir-lo amb un adult i anar incorporant records de revetlles passades i de les que vindran.

També podeu aprofitar i si us ha agradat cercar a l’editorial altres tradicions que també repassen i rescaten de les mans de l’oblit o la distorsió temporal.

Un darrer consell, aquest any en que hi ha tants i tants problemes econòmics i socials, feu com en Patufet, vestiu-vos amb el vostre millor somriure i feu que la nit sigui màgica, no calen quilos de coca ni milers de petards per ajuntar-se una nit amb els essers estimats i donar la benvinguda a l’estiu.

Bona revetlla de Sant Joan!




Entrevista Jordi Solé



Haig de confessar, abans de fer-vos cinc cèntims de la novel·la que us presentem avui, que ja era seguidora de l’autor i que el passat Sant Jordi em va acabar de conquistar amb la seva personalitat. 



Sí, us parlo d’en Jordi Solé, l’autor de la guardonada novel·la “Conspiració a Tarraco”, i de “Barcelona Far West”, “Ciutat d’espies” i “La nit del Damballah” entre d’altres títols.

La seva prosa és molt personal i es pot reconèixer a kilòmetres vista. És com un segell de qualitat i la garantia que gaudiràs de la lectura d’una manera quasi addictiva.

A més, el dia que em va signar “La nit del Damballah” em va demostrar l’amor cap a la seva professió i la gran dedicació que hi té, alhora que mostra molta empatia, respecte i té molt d’interès en els pensaments que la seva novel·la deixa en el seu públic. Crec que és l’autor que més m’ha agradat conèixer (i penseu que cada any en cauen uns quants!). 

Aquest cop, torna amb Operació Judes, una novel·la en la qual ens retrobem amb en Pol Vidal, un dels periodistes més eixerits de l’època.

Gràcies a Columna podeu donar resposta a totes les preguntes d’en Pol i veure com la realitat de la Barcelona de les darreries dels anys trenta es barreja amb una prosa genial mentre personatges històrics i verídics es donen la mà amb d’altres ficcionats en un vaivé impressionant.


Periodista de professió i amb opinió a la premsa escrita, a la televisió i a la ràdio. On et sents més còmode? Doncs... és com preguntar a qui t’estimes més, si al papa o a la mama. El periodisme és la meva professió i m’ha donat moments inoblidables. És una feina que m’encanta, en totes les seves facetes. M’ho he passat pipa i he après moltíssim fent ràdio, diaris i revistes, i una mica de tele. Però, si m’hagués de quedar amb un sol mitjà, encara que només sigui per un tema sentimental, em quedaria amb els meus anys al Diari de Barcelona.


Quina és la qualitat que més aprecies en un periodista? I en un escriptor? En un periodista, la honestedat. Per sobre de totes les altres coses. En un escriptor ja seria més complicat. Dependria del que volgués fer amb la seva obra. Però el que més enveja em fa és la qualitat de la prosa. 


I quina és la que menys t’agrada? En un periodista, la mentida, la demagògia, la manipulació calculada (per desgràcia, en veiem a tones, cada dia). En un escriptor... És més difícil de dir. Pensa que es pot ser un demagog, manipulador, mentider i miserable i, malgrat tot, escriure com els déus!


Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Ganes. Voler explicar una història, saber com la vols explicar, d’on surts i on vols anar a parar.


Que t’agradaria saber fer millor? Mataria per poder millorar la qualitat de la meva prosa. Per ser més precís, més imaginatiu, més fluid. Si escrius molt bé pots passar-te cent pàgines descrivint el pal d’una escombra i fer que el lector en demani més. 


Com t’agrada relaxar-te? M’agrada molt, però molt, el cinema. També la música i, oh sorpresa, els llibres. I sóc un jugador de bàsquet molt esforçat. Però quan jugo em relaxo mes aviat poc, perquè no sóc molt competitiu... 


Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Aníbal. Realment injust que perdés!


Un llibre que t’hagi inspirat és... N’hi ha molts. Però dels darrers et diria que “El poder del perro”, de Don Winslow. Impressionant!  


Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Llegeix!


Quina seria la teva frase per penjar a la paret? En tinc unes quantes. Però una que m’agrada molt és: “En tota broma hi ha una mica de broma”...



Creus que totes les teves vessants professionals (comunicador, redactor, escriptor...) es donen cita a les novel·les protagonitzades per en Pol Vidal? No ho sé. El Pol va néixer una mica per casualitat, una mica per necessitat. El que passa és que de seguida em vaig enamorar d’ell i li he anat dedicant temps i pàgines. Definitivament, és un tipus que em cau molt bé. 


Què té en Pol Vidal de la teva personalitat? El Pol és molt millor del que jo ho seré mai! És valent, és noble, és compromès. Així, d’entrada, et diria que tots dos som esquerranosos, indepes, crítics amb el poder establert... i hem treballat al Brusi.


I tu, que tens d’en Pol Vidal? Saps què passa? Que si ens assembléssim gaire, els lectors perdrien l’interès en ell. Com ja t’he dit el Pol és molt més interessant que no pas jo.


Has tocat el gènere històric més pur amb “Conspiració a Tàrraco” i a la trilogia d’en Pol Vidal et bases en la realitat per fer el marc general i afegeixes personatges per donar-li més dimensió i crear la trama. Què és més difícil: treballar amb la realitat al cent per cent o afegir tems del propi imaginari? En realitat a la trilogia de Cesarió he fet més o menys el mateix que en aquesta, el que passa és que potser es nota menys perquè l’època és més antiga i la reconeixem menys. Però el modus operandi es gairebé idèntic.


Si parlem del dol que està vivint en Pol, creus que es pot viure de records o hem d’anar creant-nos a nosaltres mateixos dia a dia? No es pot viure de records, no. Una altra cosa és que els records et pesin massa, com li passa a ell. Però, si t’hi fixes, el Pol està desitjant trobar alguna cosa que el faci tirar endavant. Per això es deixa convèncer tan de pressa quan el Companys li demana ajut.


Situar una historia en la Barcelona de les èpoques que varen marcar la historia és un gran atractiu sota el nostre punt de vista.  Com és el procés de documentació? T’ha ajudat algú en especial? La documentació sobre la Barcelona del 38, la del 1915 o la del 1889 és ingent i fàcil de localitzar. I existeix una eina fabulosa que es diu Internet i que als del meu gremi ens ha facilitat moltíssim la vida. L’únic que s’ha de tenir són ganes de ser el més rigorós possible i de perdre el temps que calgui per trobar un detall concret. Però si busques, la majoria de les vegades trobes el que necessites.


Gràcies a les teves novel·les apropes la història a tota la societat d’una manera molt atractiva i amena. Creus que la memòria és passat que vol esdevenir present? T’agrada ser narrador dels grans esdeveniments? A veure... la història és una cosa i la novel·la una altra, de molt diferent. La primera és realitat i la segona, ficció. I un novel·lista, si ha de triar, sempre, SEMPRE, escollirà l’opció que faci que la ficció funcioni millor, encara que amb allò hagi de trair la realitat. Això els lectors ho haurien de tenir molt clar. No es pot voler aprendre història llegint novel·la. Perquè quan un escriptor escriu: “Juli Cèsar va pensar...”, per molt que Cèsar sigui un personatge històric, en aquell moment deixa de ser autèntic per esdevenir un personatge de novel·la. 


Creus que aquesta novel·la té potencial didàctic més enllà de les aules? Per això mateix que et deia, t’hauria de contestar que no. És cert que hi ha un tant per cent molt gran de veritat en les meves trames. Però també de ficció. I com que se n’ha de saber força per distingir què es veritat i què m’invento, la resposta és que no. El que no significa que no puguis aprendre moltes coses interessants i certes de l’època si llegeixes el llibre, perquè, repeteixo, jo m’esforço molt en inventar el menys possible.


Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquells dies? (encara que sigui anacrònica) Qualsevol de trista, en realitat. Va ser una època terrible. Per coherència et diria que “¡Ay, Carmela!”...



Veiem i som testimonis que ets un mestre de la novel·la històrica. Et visualitzes en un futur escrivint en algun altre gènere narratiu? D’això de mestre, en podríem parlar... Bé, deixem-ho en que em mireu amb molt bons ulls. Ja he tocat altres gèneres, a la “Nit de Damballah”, per exemple i a alguna altra coseta amb pseudònim que corre. I segur que en tornaré a fer més. En realitat, cap de les coses que em ronden ara pel cap és novel·la històrica.  

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Tal i com jo ho veig, els mediàtics juguen una lliga i la gent com jo, una altra de totalment diferent. A mi ni em fan ràbia, ni em molesten, ni els desitjo res que no sigui molta sort. Simplement crec que el meu lector i el de, posem, Mario Vaquerizo, mai no seran el mateix. No ens prenem pas lectors. De manera que cadascú que faci el que pugui i que ens vagi molt bé a tots. Em reservo l’opinió sobre signar llibres que un no ha escrit... 


Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Ostres! Jo suo sang per poder continuar en aquest negoci. Per poder, simplement, sobreviure. O sigui que si algú sap la manera de vendre més gràcies a les xarxes, que me la digui, per favor! El que sí fan les xarxes, segurament, és apropar-te més als lectors. Però, si t’he de ser sincer, m’agradaria poder tenir molt més contacte amb la gent que em llegeix del que tinc. També he d’admetre que sóc molt poc actiu a Facebook i gens a Twitter i, és clar, les coses no solen passar totes soles...


Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Tinc una mica més de cent planes escrites d’una cosa (amb pseudònim) i vàries idees al cap. Però a banda d’acabar el que tinc a mitges ara mateix no sé què faré a continuació.


Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Reconeguem-ho: no sóc la mena d’escriptor que interessa gaire els crítics. De fet, la meva percepció és que la crítica ignora o menysté directament la mena de llibres que faig. O sigui que per aquí... Qui et digui que no li importa vendre, menteix com... Judes! (perdó per l’acudit dolent). I, pel que fa al reconeixement del públic, he de dir que poques coses t’omplen més que quan algú ve i, de manera espontània, et diu: m’ha encantat el teu llibre. La pena és que amb això no pots anar a comprar al Mercadona.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? Ostres... quin malson! No ho sé pas. Al “dame algo”?


Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa que ja deus conèixer: Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre-la? Ens la respons? Aquesta vegada crec que tu saps la pregunta que voldria respondre i també perquè no puc fer-ho... 




Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem l’èxit que et mereix.

Espero en breu tenir aquest exemplar signat!

Gràcies de nou

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria