divendres, 21 d’abril de 2017

Entrevista Xavier Bosch



Si sou uns enamorats de les lletres d’en Xavier Bosch, avui esteu d’enhorabona doncs ens regala un altre bocí de genialitat.

(c) Toni Moreno

Ens va enamorar amb la trilogia protagonitzada per en Dani Santana i amb “Algú com tu” ens va fer llegir i sentir. El seu retorn més esperat es titula Nosaltres dos i us assegurem que no podreu deixar de llegir.
Personatges tan potents con el Kim i la Laura, amics des de la universitat ens mostraran com l’amistat entre l’home i la dona pot existir però alhora hi ha el perill del moment en que mires a l’altre amb uns ulls renovats.
Com si els lligués un fil invisible sempre estan disposats a ajudar-se incondicionalment i sense mesurar les conseqüències. És una amistat pura amb majúscules.
Coneixen els seus defectes i els seus dimonis i tot i així s’accepten i no es jutgen, d’aquí rau l’èxit del seu sentiment compartit.
Quin destí els espera? Seguiran com amics o s’arriscaran a enamorar-se? Es podem acotar els sentiments?
De la mà de Columna trobareu totes les respostes en una novel·la ambientada a la nostra terra i narrada amb la delicadesa que caracteritza a l’autor per tal de poder entendre les emocions i la psique d’ambdós amics.
Trencarem mites sobre la amistat? Què és l’amor? Què és l’amistat? On és la frontera?

De moment donem la paraula al seu autor.

Amb tanta feina periodística i tan ben feta d’on treu el temps per escriure aquestes novel·les? Em dedico a això, a escriure. Cada vegada més, el periodisme té menys pes a la meva vida i en té més la literatura i la ficció. Així és que els dilluns, dimecres i divendres dedico la meva jornada laboral a escriure novel·les. I, quan entres en aquest espiral, la resta dels dies de la setmana i quan condueixes i quan et dutxes i quan mires la tele, els personatges t’acompanyen sempre i vas covant trames i històries.



Quina és la qualitat que més valora d’un escriptor? I la que més detesta? La qualitat que més valoro d’un escriptor és, precisament, la qualitat. És a dir, que atrapi al lector, que l’agafi de la mà i que l’acompanyi per tot el llibre. Valoro que escrigui molt bé, bones històries i que no se senti el teclat de l’ordinador de l’escriptor que només vol fer frases que sonin bé. El plaer final, però, el tindrà cada lector interpretant aquelles pàgines i aquelles trames. Llegir és un acte creatiu. Nosaltres només escrivim, però les històries només existeixen quan són als ulls i al cap dels lectors.

Creu que escriure és terapèutic? En el meu cas, sí. Faig el que més m’agrada. Estar sol, escrivint, pensant històries i arrodonint paràgrafs. A més a més, em serveix suposo per alliberar fantasmes interiors. Al capdavall, un escriptor és, bàsicament, un expert en ell mateix. I poca cosa més.

A què és dedicaria si li prohibissin escriure? A aquestes alçades de segle i en una democràcia com la nostra, no crec que ningú ens prohibeixi escriure. Només faltaria…

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a vostè?

Imprescindible. Una ampolla d’aigua, un teclat i una pantalla i unes quantes nous pelades, per matar el cuquet quan tinc gana o necessitat d’aixecar-me i estirar les cames.

Què li agradaria saber fer millor? M’agradaria ser menys tossut i, per tant, ser més permeables als consells literaris.

Com li agrada relaxar-se? Em relaxo jugant amb la meva filla. O fent esport. No hi ha dia que no corri una hora rere una pilota o altra.

Ens podria dir un personatge històric o actual al que admiris? Admiro Josep Carreras, per la seva doble vessant com a tenor i com a home que, amb la Fundació contra la Leucèmia, està tornant a la societat i a la ciència allò que li van donar quan el van guarir del seu fotudíssim càncer a la sang.

Un llibre que l’hagi inspirat és... M’inspira qualsevol novel.la del Jaume Cabré. Sempre, l’agafis per on l’agafis, t’obre un món, d’una forma intel·ligentment explicada.

Quina seria la seva frase per penjar a la paret? Mira, una frase de “nosaltres dos” que veig que algun lector ja se l’ha posat de lema vital: “L’horitzó és als teus ulls”. Les nostres ambicions i les nostres il·lusions només les marca la nostra mirada.


Aquesta novel·la és altament sensible. Creu que l’amistat l l’amor poden fer girar el món? Naturalment que sí. Si no fos per aquests dos sentiments, profunds, rotunds i permanents, el món seria insostenible.

Creu que l’amistat entre un home i una dona és possible? Personalment, i al marge de la novel.la, crec que sí. I tant. Només faltaria. En vols exemples? Cadascú en coneixeria algun.

Creu que la diversitat dels orígens del Kim i la Laura pot incrementar l’interès per l’altre i el seu món? Curiosament, el Kim i la Laura, a l’inici de “Nosaltres dos” són molt diferents però, a mesura que passen els trenta anys durant els quals van trenant la seva amistat, es van assemblant més i més. M’agrada que aquell jove Kim, despreocupat i seductor, esdevingui idealista com ho ha estat sempre la Laura.

Què és més difícil de conservar: un amor o una amistat? Tot costa prou de conservar. Amb l’amor de parella, la rutina i la convivència desgasta i, per tant, o ho regues i t’hi mates una mica o tot pot degenerar. Amb els amics, potser perquè no hi solem passar tantes hores junts, potser és més fàcil, ni que sigui per una qüestió pràctica. En tots dos casos, però, s’ha de sembrar per poder collir.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? No cal justificar-se ni justificar-me. Tothom té dret a fer el què vulgui, i a escriure. Si hi ha un editor disposat a apostar per algú, amb ficció o assaig o còmic, que facin el que vulguin. No jutgis i no seràs jutjat és una bona frase d’un gran best-seller anomenant la Bíblia.

El fet de crear una banda sonora per la novel·la li dóna una altre dimensió. Com va ser el procés de selecció? Ha estat una bona idea, sí, tenir a spotifiy una llista de 12 dels temes musicals que tenen rellevància a “Nosaltres dos”. És un valor afegit al llibre. Però tot això ha vingut després, en la fase de publicació i comercialització de la novel·la. Però, mentre ho escrius, no penses en aquestes coses. Vols, això sí, que la música tingui un pes en aquesta història i aleshores busques la música que funciona per cada ambientació. No és el mateix quan són en una discoteca a Menorca, quan escolten música francesa en un bar del Raval o quan al Liceu canten Tosca.



Podem veure alguna característica del Xavier Bosch dibuixada en el Kim? En el Kim? Jo? Troba a faltar la mare que va morir massa jove, fa el que s’espera d’ell que faci, li agrada viure bé… Potser sí. Tots els autors esquitxem els nostres personatges, no tan sols el Kim, de coses nostres. No en tinc l’exclusiva. Ni la vull tenir.

Des de la novel·la anterior veiem que hi ha molt bones lletres a compartir després del Dani Santana. El troba a faltar? No trobo a faltar el Dani Santana. Molta gent me’n parla i encara vaig a molts clubs de lectura de biblioteques públiques que analitzem les seves peripècies com a periodista investigador. El tinc molt present però el deixo descansar, que ja ha patit prou.

Si pogués fer un dinar amb un dels seus personatges... a qui triaria? Jo me n’aniria a dinar amb el Paco Ráfales, el pare del Kim, l’amo de l’Hotel Rafaeli del Passeig de Gràcia. Un home d’una sola peça, que tira endavant malgrat tot i que té una obsessió: “que la gent surti del Rafaeli millor que hi entra”.

Per vostè quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? És un peix que es mossega la cua, però el reconeixement del públic i el volum de vendes va molt lligat. Les crítiques, per bé o per mal, no influeixen gaire sobre els lectors. Com a autor, m’interessa molt llegir-les. Sempre diuen alguna cosa que t’ajuda per a les obres posteriors.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa que ja deu conèixer: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?



No m’han preguntat mai si li falta alegria a la literatura catalana. I la resposta és que sí. Ens falta alegria, optimisme i ambició. I ja està

 
Moltíssimes gràcies pel teu temps!
Li desitgem un gran èxit.
Àngela Sànchez Vicente
La Petita Llibreria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada