dimecres, 17 de maig de 2017

El que et diré quan et torni a veure



Un dels autors que aconsegueixen amb més empatia i facilitat tocar-me el cor, encongir-lo, arrencar-me llàgrimes i finalment deixar-me amb un regust serè al ànima és Albert Espinosa, pot ser estic predisposada a entendre’l, ells és un supervivent i jo vaig viure amb un supervivent i precisament aquesta novel·la m’ha tocat molt al ser la relació entre un pare i fill.

L’Albert és una d’aquelles persones que et sorprenen pels petits detalls que mostren grans gestos i em remeto ja des del principi a la seva portada, una platja plena de persones on si us fixeu hi ha un pare i un nen agafats de la mà i només aquest nen té l’ombra al revés.

Una ombra autobiogràfica ja que ell mateix ens explica que el seu pare li deia de petit que si es perdia de petit no es perdria de gran, fet que podríem traduir a que si patia de petit ja no patiria de gran.

El que et diré quan et torni a veure és un gran títol i una promesa, les darreres paraules que l’autor li va dir al seu pare abans de perdre’l i és que no sabem que hi ha més enllà ni com aquells que perdem es queden en nosaltres.

Aquesta novel·la la va escriure aquella nit en un intent de transformar una pèrdua, quelcom dolorós i que necessita el seu dol en quelcom positiu i reflexiu.

Com totes les seves novel·les transpiren positivitat, volen ser com un far per a totes aquelles ànimes que en algun moment han patit i poden donar un pas endavant i reflexionar sobre com la vida ens afecta a tots.

En aquest cas ens veurem emmirallats en la relació entre un pare i el seu fill i com les paraules del primer aniran escolant-se en els records del fill fins a trobar-ne el veritable significat en una recerca valenta i desesperada.

On s’intercala la novel·la en si i el dietari d’un d’ells amb lletra manuscrita, un toc molt personal que crida l’atenció del lector, amb prosa fluida i més sentiment que tinta Rosa dels vents ens ofereix un racó de món privat on simplement sentir, obrir les comportes de l’ànima i deixar-la lliure per escapar de la presó de la pell i gaudir d’un món més enllà.

No us mentiré, m’ha costat molt llegir-la, a sigut com un acte de fer des de la primera plana, però a mesura que les anava girant el pes ha sigut més lleuger fins arribar a un final que m’ha deixat amb un somriure suau.

Aquí us deixo les seves primeres planes.

Us desitjo a tots que dormiu sense por i us lleveu sense angoixa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada