dijous, 2 de març del 2017

Respira, Rebecca, respira...



Respira Rebecca, Respira… cambiando el nombre de nuestra protagonista a más de una o a casi todas y todos ha habido algún momento donde nuestro Pepito Grillo nos ha susurrado que respiráramos antes de decir algo inapropiado, pero por mucho que Rebeca respira acaba explotando contra la mayoría de la población.

Bárbara Alves nos presenta a una mujer de treinta y ocho años con un trabajo que no la llena, tres hijos que la traen loca y un marido divino que desaparece por el foro con gran facilidad. Rebecca es imperfecta, malhablada, ingeniosa y sincera, aunque para mi gusto se pasa de la raya.

Ediciones B nos ofrece una novela fresca, con grandes dosis de ironía poco fina y muy directa, con un lenguaje poco formal y poco comedido.

La autora nos muestra una de las caras de la moneda de muchas mujeres, más que en la forma en el fondo, exagera sus reacciones culpando a todo lo que se menea menos admitir que Rebeca podría cambiar un pelín, del mismo modo que entre sus amigas se despellejan vivas pero con buen rollo y muchas gitanas en el WhatsApp, en el trabajo su jefa la mangonea y ella se rebota contra las clientas del gimnasio que están en forma y desearía hacerlas engordar a todas.

Básicamente Rebecca esta frustrada por su vida, su hijo mayor es un adolescente con las hormonas revolucionadas, su hija de nueve años es una adulta en miniatura y su bebe de dos años la agota, con ellos tres debe hacer malabarismos.

A Rebecca hay que conocerla.

La prosa es muy fluida y rápida de leer, juega con introducir el formato WhatsApp y enfatizar con mayúsculas la voz de cabreo, esta historia es ideal para olvidarse del mundo, ver que no a todos nos va bien y que hay muchas maneras de afrontar las cosas, ya sea que tu ex sale con otra, que tu peso no es el que quieres, que tus hijos son revoltosos o que tu marido es un caso aparte.

Me han gustado los personajes secundarios y cómo interactúan con ella, ya sea por redes sociales o como amigas deslenguadas.

Creo que la portada de la novela ya nos dice mucho de la protagonista y su actitud frente al mundo, una peineta, una copa, el cigarro y cierra los ojos frente a lo que no le interesa.

Si vosotras tampoco sois perfectas comprenderéis a Rebecca, pero recordad que o que criticáis de los demás también lo pueden criticar de vosotras. Una novela donde los dardos envenenados con mala leche vuelan de espalda en espalda y en alguna ocasión con poca puntería.


El laberint dels esperits



Avui ens acomiadem d’una historia, de la vida d’uns personatges que vàrem conèixer al 2001 i tot just arribem a acomiadar-los.

Carlos Ruiz Záfon amb la seva tetralogia de “El cementiri dels llibres oblidats” ens ha mostrat una Barcelona passada per un filtre gòtic, fosc, obscur i gairebé cinematogràfic mentre els seus personatges trepitjaven la nostra ciutat deixant empremtes que molts lectors hem anat a buscar.

Tot va començar amb “L’ombra del vent”, una novel·la que ens va introduir en una recerca vital, “El joc de l’Àngel” no ens va deixar indiferents, “El presoner del cel” va fer això precisament, va empresonar definitivament les animes dels lectors a la recerca de la seva conclusió que s’amaga en més de nou-centes planes i rere un títol evocador com El laberint dels esperits.

Tot laberint té un principi i un final, un centre on el lector podrà reflexionar i trobar quelcom diferent que l’animarà a seguir la recerca d’una sortida iniciada als anys cinquanta per uns personatges que resten vius a la novel·la però que al tancar les seves portades queden com ànimes en les ombres d’una ciutat que ha canviat i evolucionat.

Aquesta darrera entrega comença amb un tempo força dinàmica encara que s’alenteix a partir de la meitat, una lectura força ràpida encara que el fet que l’autor es recolzi en les entregues anteriors tornant enrere ajuda en part a que no ens perdem però frena el desenvolupament de la trama en si.

El punt més destacable per a mi és la introducció del personatge de l’Alícia, una dona que jugarà un paper gairebé detectivesc i que anirà estirant del fil dels secrets de la família.

Columna ens ofereix una novel·la prejutjada d’avant-mà per a molts crítics i lectors degut a que molts ja havien creat a les seves ments possibles finals i tot i que l’autor sorprèn hi ha algun gir previsible.

En Daniel Sempere s’haurà d’enfrontar allò que més tem i potser n’haurà de pagar un alt preu.

El meu consell és que en gaudiu de la lectura tot i que la veu de l’autor quedarà silenciada un cop tanqueu la novel·la i la seva empremta quedarà a la vostra ment.

Una novel·la per viure-la, per gaudir-la plana a plana i sobretot comprendre-la com un homenatge als llibres i a les vides que s’amaguen entre les planes plenes de tinta.

Recordeu que el títol de la col·lecció fa referència a que aquestes novel·les es poden llegir de manera separada o amb l’ordre que es vulgui, cosa que jo personalment no recomano, ja que encara que un laberint té moltes entrades i sortides, la recerca del camí més adequat pot arribar a ser caòtic.

Diuen que equivocar-se és de savis, però no perdre’s pel “Cementiri del llibres oblidats” és un error que cap savi cometrà.