dilluns, 14 d’agost de 2017

La draga



Avui, Esperança Camps en la seva darrera novel·la publicada a Llibres del Delicte s’enfronta a la idea que ens presentava John Donne (1572-1631) al seu poema “Las campanes doblan por ti”.

Donne ens deia:
.............
Ningún hombre es una isla entera por sí mismo.
Cada hombre es una pieza del continente, una parte del todo.
Si el mar se lleva una porción de tierra, toda Europa queda disminuida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia.
…………..

Però a La draga ens trobarem en una Illa on tot és fosc, trist, gris, un lloc inhòspit sense aigua potable i on les persones estan en un ambient angoixant, pesat, banyat per una pluja neta incapaç de netejar el terra.

L’autora que ja ens va encisar amb “La cara B” ens convida, com ella molt bé ens diu al pròleg a una demolició controlada, a una novel·la centrada en el mal que es respira a l’ambient i que batega en els cors.

La imatge de la draga és una metàfora excel·lent per comprendre el nostre protagonista, l’Ignasi, un home que després de perdre la feina i reconèixer la poca relació que té amb la família ha de tornar a l’Illa i plantar els peus a terra per anar despullant la seva ànima per descobrir-se a si mateix.

El detonant de tot serà el descobriment d’un cadàver mentre la draga treballa, en una illa morta aquest cadàver li donarà vida a l’Ignasi qui voldrà desentrellar qui és i com va acabar així.

L’autora juga a la perfecció amb un tempo lent necessari per poder-se recrear en aquest ambient gairebé claustrofòbic on tot sembla desconegut, pocs personatges tenen nom, i els llocs tampoc a part del seu genèric com Illa, Poble, Ciutat i Continent, un lloc marcat per la desolació i l’interrogant, les seves descripcions son molt detallades situant al lector en un marc que ve podria ser avui però que m’ha recordat, marcant les distancies, una distòpia futurista, un crit no només al mal en si, sinó a la destrucció del nostre món i a la insensibilitat de la societat.

Aquesta novel·la no és només negra, gaudeix de molts matisos encara que tots ells són foscos, atrapa al lector de mala manera com si la pròpia draga ens arrenques del sofà i ens transportes a l’Illa on un narrador omniscient ens parla de manera directa i fins i tot parla amb l’Ignasi, fet que ens dona una perspectiva força equilibrada del personatge.

Una novel·la imprescindible que pàgina a pàgina us endinsarà en la foscor del propi mal.