dimarts, 3 d’abril de 2018

Entrevista Joan-Lluís Lluís


Avui us presentem la darrera novel·la d’en Joan-Lluís Lluís mereixedora del Premi Sant Jordi 2017
Si seguim la seva trajectòria sabem que tenim entre mans una joia que cal desgranar i saber interpretar per tal d’extreure’n tot el suc.


A Jo sóc aquell que va matar Franco ens presenta a l’Agustí Vilamat, un modest Solsoní que tot i ser quietet i tranquil sempre la acaba pifiant. La seva vida contemplativa el porten a descobrir el seu gust per la llengua i la literatura i acabarà arribant a Barcelona per fer de corrector lingüístic.

Bromes del destí que en la seva plenitud laboral esclati la Guerra Civil i la postguerra amb tot el que va comportar per la societat catalana.

En nostre lletraferit, ferit on més li cou, donarà una passa endavant i es converteix en l’artífex d’un fet històric que canvia la historia. 

Una novel·la que no deixa indiferent, estudiada i documentada que gràcies a Proa podem gaudir i estudiar. I si la historia hagués estat així? On seriem ara? Han canviat tant els temps o seguim en punt mort?

Extremadament innovadora, àgil, fresca i en el moment just.

Avui donem la paraula a un gran autor per apropar-nos a la seva veu.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Mai no he pensat que ningú m'esperava enlloc, i menys al món de les lletres. Suposo que ja ho sabia quan vaig decidir que volia ser escriptor, i això era quan tenia 13 anys. 

Quina de les teves obres és la nineta dels teus ulls? La que acabo de publicar, sempre.
Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més, que m'hipnotitzi. La que menys, que escrigui malament.

Un llibre que t’hagi inspirat és... La Ilíada, d'Homer 

Imagina que poguessis fer un viatge en el temps i l’espai per fer un sopar amb grans figures de la literatura de tots els temps. A qui convidaries? Homer, Ovidi, Ausiàs March, François Villon, Joan Salvat-Papasseit, William Faulkner, Carson McCullers, Marguerite Yourcenar. I Salvador Espriu, però potser preferiria quedar-se a casa.

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Escriure tot sabent que caldrà reescriure. 

Com ha estat el procés de documentació del marc històric i la incorporació del fet nou que canvia la historia? Amb poca documentació, a partir sobretot de la meva memòria, i després fer allò que s'ha de fer a cada novel·la: decidir a cada instant quin camí era el més adequat.

Creus que el passat és present que es vol fer futur? Suposo que depèn del passat. Els passats que a mi m'agraden són els que m'alimenten, i el futur que voldria viure és el de la llibertat de Catalunya.

Que ens diferencia avui dels que lluitaven a la postguerra pels seus drets? En principi, ells vivien en dictadura i nosaltres no. Però la dictadura torna, amb maneres i guants blancs, però torna. 

Creus que aquesta novel·la hagués sigut un èxit fa uns anys o és ara el moment just? És un moment adequat, que no havia previst. M'ha sorprès adonar-me que a mesura que anava acabant la novel·la el franquisme tornava a ser un tema de dolorosa i repugnant actualitat. 

Creus que aquesta novel·la ens pot obrir els ulls a la problemàtica que existeix avui en dia a la societat catalana? La meva ambició d'escriptor és literària, no social. Però la literatura té poders que a vegades esclaten i a vegades no. Seria com un regal afegit que aquesta novel·la fes pensar la gent i la decantés cap a més intransigència de cara al règim autoritari que impera a Espanya.

Què ha canviat més a Barcelona des que l’Agustí treballava de corrector lingüístic fins avui? Com valores els canvis socials? (treball de la dóna, infraestructures, “classes social”, nivell de vida econòmic, seguretat, idioma, institucions...) Per respondre amb precisió hauria d'escriure un assaig, o com a mínim un article llarg. Em perdonareu si no ho faig i si dic, simplement, que el futur haurà de ser molt més femení del que era als anys trenta i molt més també del que és ara.

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Escric en silenci, llegeixo en silenci. Probablement música dels anys trenta i quaranta, però també algun llampec de rock -potser Nick Cave- i alguna cançó catalana dels anys seixanta. 



Que se sent al guanyar el Premi Sant Jordi? Una alegria immensa. I una gratitud també immensa. Vaig ser programat per l'escola francesa i tota la societat francesa per oblidar el català però des del seu punt de vista vaig ser una mena de peça defectuosa, i aquí em teniu. Gratitud immensa envers Catalunya que m'ha donat tantes coses. I tristor, també, perquè des de sempre qui truca al guanyador del premi Sant Jordi per comunicar-li la notícia és el president d'Òmnium Cultural i aquesta vegada no va ser possible, perquè Jordi Cuixart, aquest home generós i pacífic, aquest home innocent, és a la presó. 

  
Com imagines la Diada de Sant Jordi d’aquest any? Sant Jordi és la festa del llibre més gran i més bella del món, ser-hi al bell mig és un gran privilegi.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Jo agraeixo que els periodistes i el públic em faci preguntes, que vulguin saber coses de com intento fer literatura. El que fan els que fan veure que escriuen, o que tenen algú que passa rere seu per arreglar el que han escrit, és un altre ofici. Si ho expliquen així, no passa res. El problema és quan fan veure que han escrit allò que tot just han aconseguit pensar.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No. Escriure és escriure. La facilitat pot venir de la immediatesa del contacte entre autor i lector però això no necessàriament és bo. Diria que més aviat és dolent. A mi em fan por els autors que acaben un poema a les 12h20 i que a les 12h22 ja el tenen penjat a Internet. I el temps de maduració, de reflexió, de penediment, de qüestionament, de reescriptura?

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? D'això no en parlo mai.

Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? El públic. Sempre el públic. Els lectors que gasten diners per comprar un llibre. Aquesta és la recompensa.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A escriure. I si no tingués paper, escriuria mentalment.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Crec que ningú no m'ha preguntat mai per què escric. Però no, no ho diré aquí, que seria llarg, llarg, llarg. 



Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sànchez Vicente

La Petita Llibreria